Quant un soldat ve de la guerra
sí n’encuantra una pastorel·la:
–«Pastorel·la, bon jur, bon jur,
voldríau llogà un juliot pastú?»
–«Vós de pastú no’n feu la mina:
porteu espasa y carabina,
vòstron barret vòstron bastú,
no feu (pas) la cara de pastú».
–«No vós tampoch, la mi’hermosel·la,
no feu la cara de pastorel·la,
blanca sou com un llessamí;
las pastorel·las no són (pas) així.
Voleu vení, gentil pastora,
voleu vení, un’hora [a] l’ombra,
a l’ombra d’un vert jolí
floreix i no grana lo romaní».
La pastorel·la s’en és escusada,
diu que son pare l’ha cridada:
–«Torneu demà dematí
a las set horas ya’n seré aquí».
El soldat prou hi és estat
a l’hora que li havia dat.
El soldat prou hi és estat,
la pastorel·la l’ha ben trompat.
–«En faré fé una capelleta
en forma de la pastoreta,
tota la gent quant passaran
en la mi’amor (ne) pensaran».
