Lo Llop i la Guilla
Un Llop y una Guilla vivien plegats, menant un hort que’ls-hi donava de què viure.
Un dia l’amistat se trencà… per la falta de la Guilla. Tant se val que vos ho conti.
Una jova Guilleta, pas encara prou adregada, per compensar la seua germana de li haver mostrat lo modo de s’enfornyigar dins d’una gallinera, l’havia regalada d’un tupinàs corruntumat de mel, la pregant d’en fer part al seu company lo Llop.
La nostra Guilla jurà sobre de sa cua y de ses orelles que s’en podia anar quieta: «Los dos, per sopar la menjarem, li digué!»
Tenien sols, per s’emplenar lo fanal, una ollada magrota y sense espinada; la mel allargaria lo repey y ajudaria a los atipar.
La Guilla, donchs l’aixada sobre de l’espatlla y lo tupí sota de la pota, contenta, xano-xano, se’n va a trobar lo seu confrare qui s’escarna de remenar la terra desde la punta del dia.
D’un tros lluny li fa mirandalles del tupí li diguent:
—Aquesta nit si que farem tibola: mira quin tupí de mel! me’n ha fet present ma germana!
—Ja va! creu, amiga, qu’hi tocaré… Pot ser m’adolcirà un xich: fa alguns dies que tinch unes ideyes balitresques: me pren ganes d’anar a corre pe’l món! May creuries com cau al pich.
—Anem, diu ella, és pas tot de xarrar, cal també treballar.
Y los dos se posen a la feyna, sense més obrir boca, amb una fallera que’ls empedia pas de pensar a la mel tan dolça y tan rossa.
Lo Llop li’n venía l’aygua a la boca y dir que tan sols la tastaria pas, sinó una llepissada per aquella boca que no troba cap gust al menjar.
La Guilla, tan xipotera, era muda, mes lo cervell li rumiava. Se demanava quina se’n pensaria… res que de veure’l tupí tenia la mel a mitg canyó. La veya allí, prop del sarró que li feya nyiquetes.
Al cap d’una estoneta, s’aixeca de la feyna y diu al seu company:
—Ay! que poca memòria tinch jo; pobre petit cervell de pardalet! Ma germana, tot me donant lo tupí de mel, m’ha anunciat qu’avuy batejava un seu fillet y vol que sigui la padrina. Ja m’havia descuydat. Me cal anar a bateig… Mentrestant traginaré lo tupí a casa; ací se faria mal bé: les formigues y les vespes hi vindrien a xorrupar; contre de mel trobariem una formiguera o un eixam!
—Sempre tenes rahó! que n’ets d’avisada!… Al menys endreça-la bé, que’l remalehit gossás del vehinat, vingui pas hi enxumar: aquet nas de fura tot ho sent, lo salapat!
La Guilla, aixerideta com un esquirolet, agafa lo tupí y trasca que trascaràs cap a caseta.
De bateig, com ho penseu, n’hi havía pas, la sola y bona rahó era la mel. Arriva, s’entaula y se la menja quasi-bé tota, deixant no mès que les fondilles.
Quan ne ten prou, qu’és farteta, s’encamina cap al camp per ajudar lo Llop qui, de tant que s’afeynava, suhava sanch y aygua, treguent una llengua d’un pam com si venia de lluytar contre d’un gros gossás.
Dès que la veu a traucar al cantó del sender, lo Llop, tot en se xopant, li demana:
—Y bé, la mel és ben endreçada?
—Si! creguis que s’esgarriarà pas!
—Com és anat lo bateig?… S’ha fet relleu?…
—Ja te crech; com may se’n era vist.
—Y bé, ara, és pas tot de festejar; és hora de se posar a la feyna, y s’hi cal fer de valent, la junta és llarga, arreu lo sol se pondrà; mirem d’acabar antes.
La nostra Guilla se fa pas gens pregar; encara que’l ventre li fassi nosa… de quant en quant deixa escapar alguns rots que li tornen la mel a la boca. Fa mal de treballar tinguent lo ventre tip!
Quan lo sol ha passat de l’altra banda de montanya, que’l crepuscle anuncia son arrivada, los dos, se donant la pota, s’encaminen cap a casa prestament, sens dir ni un mot. Mes cada un pensava a la mel.
Lo Llop se deya, se passant sa llengassa pels mostatxos:
Com vaig a me regalar! Li’n deixaré pas gayre. Si massa repotega jogarem de les urpes y dels queixals… som lo més fort!
La Guilla, ella, tenia la cua fullosa, és bé lo cas d’ho dir; se veya pas mica rassegurada:
—Com s’acabarà? se pensava.
Arriven, s’entaulen y comencen de brifar l’ollada en un clucar d’ulls. Quan han acabat, la Guilla, qui ja se l’havia congeminada, se posa:
—Deixa-me hajar la mel, que prou me trigava! Tot en se dirigint cap al rebost.
Los ulls del Llop, de gola, relluheixen com dos brasers, semblen dos fanals.
La Guilla, dès que toca al tupí, se posa:
—Caram! tu m’has ferit; me sembla que’l tupí és tan lleuger que nedaria sobre de l’aygua.
Y li mostra lo tupí ahont, com ja ho sabeu, hi resta no més que les escorrilles.
Lo Llop, enrabiat, l’amenaça de les urpes y la culpa. Ella culpa lo Llop. Enfí hi ha brega general, crits, renechs, alguns patachs y quasibé una batussa.
—Veyam, si n’acabarem d’un cop, diu la bèstia a dents llargues? Es tu que l’has menjada. Me cal te menjar les tripes si vull tastar la mel!
—Y bé, respon la Guilla, demà ho sabrem al just qui ten la culpa; me la dones a mi perqué som més flaca. Quan nos alçarem del jas, los dels dos que tindrà lo detràs mustós sera ell qu’haura engolit la mel. Te va?
—Sé bé qu’ets tu; mes te faig gracies fins a demà a punta d’alba.
Y se posen a sornar vora a vora com de costum.
Dins la nit, quan la Guilla sent los ronquets del seu feroç company, que fan retrunyir les parets, apulidet, ben apulidet se treu del jas y, sens fer mica de soroll, tira amb una pluma les fondilles del cul del tupí y n’unta lo del Llop.
Després, sempre apulidet, s’acloca y com lo seu vehí s’adorm y fa ronquets fins que’l gall los desperta del seu cant tant punxut.
Dès qu’obre’ls ulls lo Llup diu:
—Y bé! qui és qu’ha menjat la mel?
La Guilla s’enxuma lo darrera y contesta:
—Puch certificar qu’és pas jo! Fes la prova tu també?
Lo Llop s’allarga al sol, s’enxuma, y… és tot estonat.
—Ja m’ho pensavi qu’eres tu, diu la Guilla, ets tot emplastrissat.
—Si, tot a mi me culpa, diu lo Llop; som cert qu’és tu la culpable, encara que res no ho provi; t’has burlat de mi. Creguis que serà la darrera vegada. Sempre m’ho havien dit que Llop y Guilla se podrien pas may endevenir. M’has sapigut enxibornar, m’està bé!… Ves, fuig, y que may més te trobi su’ls meus trastos, si no vols passar pel mateix camí qu’has fet seguir a la mel.
La Guilla s’ho fa pas dir una altra vegada; zup! fuig com un llampech sens donar al Llopo lo temps de se repensar.
Ja se veya estujada, destroçada y engolida amb quatre queixalades.
Encara corre!…
Mireu-vos aquí perquè la Guilla, quan veu lo Llop, d’un tros lluny… anda! pren una altra via per l’encontrar pas.
Es per això que, ahont hi ha Llops ni s’hi troben Guilles.
L’Avi Lluís