(…)
En lo any 1682, en lo mes de octubre, arribà un mal contagiós per tot lo bestiar, ço és, bous, rocins, cavalls, crestats, tocinos, més que a ningú dels referits, y als conills, que se abstingueren un gran temps de menjar-ne, al qual se conexia ab la llengua que ab un inprovís, si no se’ls donava remey, los queia de la boca. Se conexia lo mal ab un gra sota de la llengua del tal animal o als dos costats de la llengua, molt fondo; lo gra o botó hera negra o tirava a color violat, y al cap de poch temps se’ls reduïa ab pigas tota la llengua y lo gra se terminava dins dos o tres hores ab un forat del rodedor de un real de quatra metxicà, y si no s’i donava lo remey que·s segueix dins 24 horas los queia la llengua; y se adverteig que no·s conexia dit mal perquè lo bestiar dexàs de menjar, ni que fes algun senblant, cinó que se los regonexia cada dia tres y quatra vegadas lo dia la llengua y si més, millor. Vingué dit mal de la part de Franssa y passà per tot Chatalunya, y a Barcelona, als portals, tenían un manescal, al qual regonexia la boca de totas las cavalcaduras que entraven a dita ciutat, y si héran estadas nafradas del dit mal no·n dexàvan entrar ninguna. Axí me succeí a mi y a mon cunyat, que, perquè trobaren que lo matxo de mon cunyat havia tingut lo mal, no hi hagué remey de dexar-li entrar la cavalcadura.
Axí volava dit mal com la pesta, perquè no se tingué notícia de dit mal al Enpurdà quant ya fou escanpat per tot Chatalunya.
Remey.
Quant lo mal hera decobert a la llengua, encontinent prenían aygua fresca y los rentaven bé la llengua de cap a cap, y per allà ha hont hera lo gra, y si posible hés que cia beneïda dita aygua, y després que hera ben rentada la llengua prenían una collera de plata o cosa de plata y los rescaven lo gra y la llengua afins que sengrava, y, després que estava esclatat lo gra, prenían vinagre fort y sal, tot beneït, y los tornaven a huntar bé la llengua, y després los posaven un badall a la boca, a fi de que no se pogués enviar aquella milignitat, ans bé la pogués bavar tota, y li fèian estar cosa de una hora y després de la cura lo fèian estar cosa de una hora sens menjar, y dos, cens beura. Tots aquells que feren lo demont dit remey, a tots acanparen, y per a sustentar lo bestiar alguns dias després de la cura los donàvan pa o civada o lo aliment que segons lo animal requireix. Per a rentar-los la llaga de aquí que estava ben guarida prenían cada matí: sàlvia, orengua, frigola, ruda, alls y ginebra (totas ditas erbas àn de ésser en gra del menut), y s’i ajustava la erba dita impreparatòria, menta, aspich y romaní, tot beneït, y fèian bullir ab bon vinagre, y de axò los rentàvan la llaga y los ne fèian beura. Fou ab tant excés que tots los bisbes feren beneir per los rectors de los bisbats a tot lo bestiar que tenían en sa parròquia. No durà cinó cosa de quatra mesos.
(…)
