PROLECH.
Aquest calaixet de sastre,
Fruyt del oci y del neguit,
No sabent á qui, dedico
Al qui lo vulla llegir,
No crech sia del agrado
De aquells catalans tan fins
Que creuhen sèr cosa baixa
Lo expressarse en llemosí:
Ni de algunas damas cultas
Que apenas saben llegir
Y la llengua de Cervantes
Mastegan y fan bossins.
Jo sols desitjo que agrade
A mòlts catalans sensills
Que l’ idioma vuy parlan
Que aprengueren essent xichs:
Que diuhen X y no équis,
En tot conservant l’ us antích;
Que al alba anomenan dia,
Lluna al astre de la nit,
Als dòns de Céres, pa ó coca,
Als dòns del dèu Baco, ví,
Al pantalon, calsas llargas,
Y peúchs als escarpins.
Van á clavarme lo fible
O á posarme allá ab los trits
Alguns saberuts pedantes
Tan pródichs de térmes richs,
Que deambulants anomenan
A tot calsat tosch ó fí,
O bè nocturnal carrossa
A lo que jo ne dich llit,
Epístolas á las cartas,
Fámula á qui ls’ fa l’ rostit:
Mès tinch la pell massa dura
Per fer cas de llurs pessichs.
Jo no alabaré mos versos,
Ni ls’ tractaré de ruhins,
Perque trob’ digne de crítica
Dir bè ó mal dels propis fills:
Sas obras darán lo fallo,
Com l’Evangeli nos diu:
Lo encant y las paperinas
Serán, tenint mala fi,
Lo requiem quels espera
Com á tants llibres mesquins,
Y en est cas sols me consola
Quels meus tindrán mòlts vehins.