Del llit al infern
Dos joves havian viscut en íntima amistat en un col·legi, y animats dels mateixos sentiments relligiosos. Acabats los estudis un d’ells se pervertí y l’altre perseverá en sas piadosas prácticas; seguiren, no obstant, l’un y l’altre donantse mostra d’amistat y saludantse sempre que ‘s trobavan. Un diumenge passejantse junts en la plassa, lo bon cristiá, á las horas de vint y un any y ajundant de camp d’un general, digué á son amich:
Amich, me’n tinch d’anar, que fa estona m’estarán esperant.
Bah! respongué l’altre. Tens d’anar á alguna funció, ó á alguna societat de beneficiencia? Deixa’t d’aqueixas antigallas; millor farias d’acompanyarme al teatre.
Tu segueix lo teu camí, y á mi deixa’m seguir la veu de Dèu, que’m dona mès consol que tots los teus divertiments.
Cóm? A la teua edat y posició encara tens por del infern? Aixó era bo per quant eram en lo col·legi pera fernos creure… No has vist lo que fan als infantets? Ay que ve’l papo, l’anima d’en rossegasebas!… Aixís feyan ab nosaltres per obtenir ordre y quietut. Ara’m burlo del infern.
Pitjor per tu, desgraciat, que t’esposas á despertar sepultat en aquellas flamas.
Aném, totxo, ja es temps de que’t divertescas: mentres som joves disfrutém del mon. T’asseguro que si hi ha infern invito á Dèu á que avuy mateix se m’enporte allá. Mira quina por que tinch.
Per amor de Dèu no digas tals blasfemias!…
Al fi se despediren y’l fervorós se’n aná á una reunió de caritat, y l’impío als divertiments. A onze horas de la nit, quant s’acabava de retirar, sentí lo bon militar que trucavan á la porta. Se vesteix al instant y sorti á la finestra.
Senyor, li digué tot espantat un minyó, la mestressa m’ha dit que fassan lo favor d’anar al moment á casa (era la mare del sèu amich). Son fill está agonisant.
Allá corregué ‘l bon jove y trobá ‘l sèu company ajagut sobre ‘l llit sens despullarse. Al veure ‘l malalt llansant escuma per la boca, guspirejant los sèus ulls, esclamá:
Amich meu, de segur que hi ha un infern y jo estich condemnat!
Pero, home, no desesperes aixís de la divina misericordia! Mentres hi ha vida hi ha esperansa! J’han anat en busca d’un capellá.
Es inútil, estich condemnat, y dintre de poch cremaré en mitg dels dimonis. Al dir aquestas paraulas se rosegava ‘ls brassos y vomitava sanch y bocins de carn sobre la cara del sèu amich, y de la seua mare, y de las suas duas germanas, y morí desesperat abans d’arribar lo ministre de Jesucrist. La seua mare poch temps desprès espirá de sentiment; sas duas germanas entraren monjas, y son amich abandoná’l mon y una renda de prop de vint mil duros, y’s fèu relligiós. Tal fou l’impressió que’ls hi causá un escarment tant espantós.
Máxima. Los bèns y delicias del mon son com los fruits que creixen á la rivera del estany de Sodoma, d’un aspecte encantador per de fora, pero qu’ab sols tocarlos se redueixen á pols, y llansan un fetor insoportable.
Flor. Fer una visita al gloriós patriarca Sant Joseph demanantli nos alcanse de la seua estimada Esposa un sant menyspreu dels divertiments del mon.
