(…)
Entre marit y muller lo qui primer sacudeix la son, desperta al altre y ja li aboca la salutació de rúbrica; complerta aquesta formalitat, ella, la muller, se lleva y s’ vesteix ab una llestesa que causaria la enveja de qualsevol dels actors qu’ encarregats d’ un paper en lo desempenyo d’ una comedia de mágica tenen de trasmudarse á la vista del públich, y surt del quarto encare cordantse la bata ó posantse una agulla al mocador, tanta es la pressa que te per correr tota la casa d’ amunt y d’ avall y despertar á tothom del hereu á la criada ab lo especial crit de guerra que la diada s’ ho porta.
«¡Vaja, gallofos, peus en terra; en un dia com aquest encare estarse al llit! ¡lo qui avuy se lleva tart, tot l’ any s’ hi lleva…!»
Aixó que no deixa de ser un disbarat dels mes grossos, fill de rancias preocupacions, no deixa may de fer lo seu efecte.
Tothom se lleva en el acte y ja se sap, de bursada al sortir del quarto, del superior al inferior y /viceversa (com dihuen las tartranas ab mollas) vinga la fórmula, la frase sagramental propia, llegítima y natural del dia.
Satisfet ja aquell tribut del bon desitx de la familia falta cobrarlo (y s’ paga puntualment perque no s’ ha de desmbolsar un quarto) dels parents, dels amichs, dels coneguts y fins dels estranys, vaja, aquells qu’ un te de rumiar una hora per recordarse de quels coneix.
Pel carrer, en la iglesia, los que hi van, al passeig, al café, al teatro, per tot barretada, encaixar y alló:
«¿Com li prova l’ any nou?»
Y despres al despedirse la segona part:
«Que tinguin un bon principi d’ any y un bon acabament!»
Que s’ ho tenen de sentir las aurellas! si fins es estrany com ja no ho repeteixen com los lloros y cotorras.
Y tant se n’ te afany de dirho que l’ pobre que no s’ mou de casa, no s’ escapa de sentirho; pitxor per ell; mes li valía haver sortit perque la minyona no basta á anar á obrir las mil visitas que van compareixent.
(…)
