(…)
Un parent meu conserva encara unas magníficas calsas curtas de un preciós ante, que ab tot y tenir mitj dit de gruix, es tou com un cotó, brodadas, ó millor dirém repuntadas, en tots sos cusits, de seda verda, qual antigalla lo possessor guarda de un de sos avis, que vivia en l’últim ters del sigle passat. Quí sap de ahont procediria ó en quin pahis s’adobaria tan hermosa pell! Al ensenyar las tals calsas á algun curiós, sempre’l primer efecte que produheixen al que las mira es ferlo ríurer, y riu més quant las toca, per deduhir que són calsas de cuyro, pero encara que’l possessor procura aclarar la diferéncia que vá de aquest al ante, sempre la idea que queda es de que no són calsas de roba y sí de pell: lo que passa llavors y’l diálech que’s mou, es una escena repetida tantas vegadas com la antigalla se ensenya, y com si fós un cas sol, convé aquí explicarlo per lo curiós que es. —Pero home, (diu lo visitant) ¿y l’avi de vosté portava calsas de pell? —A poch á poch, (respon lo possessor:) no’s pense que las portás sempre, que tal prenda no servia sino en certs casos, y no tenia medis tothom pera adquirirne de iguals, que bon grapat de duros devia costar. —¿En certs casos diu? Hi hauria dïferéncia tal volta, pera portarlas, entre istiu é hivern ¿vól dir aixó? —Nó senyor, que lo mateix en una estació que en altra se podian portar las tals calsas: la rahó estava en que arrivassen dits certs casos, es á dir, la oportunitat ó la necessitat de usarlas. ¿Y quína podia ser eixa oportunitat: explíques —¿Quína? La de tenir que anar á cavall, pera fer un viatje lluny. —¿Lluny diu? ¿que pót ser son avi de vosté havia anat á Alemánia ó á Rússia? —Tantíssim lluny, no senyor, perque llavors aquestas nacions eran mòlt poch visitadas pels de la nostra terra, pero anava lluny, si, anava ahont era difícil empéndrer un viatje, sens gran resolució ó medis, y ahont generacions enteras passavan sense haverhi estat may, per més desitj que tinguessen de visitar una ciutat de las que tantas grandesas se contavan. —¿Y quína era eixa ciutat, ahont era aqueix lluny que vosté pondera? —¿Ahont vól que fós? ja s’ho pót pensar, home: á Barcelona. —Hi, hi, hi! Quánt me fa ríurer! ¿Aquesta era la ciutat que vosté volia dir tant lluny? Y no hi havia llavors altres medis pera anarhi, no hi havia caravans ú ómnibus ni diligéncias que hi portassen pagant? —Sant Cristiá! Ahont vá á buscar totas aquestas invencions modernas? En aquell temps, pera anar á Barcelona, si no hi anava per mar, embarcantse á Salou ó á Tarragona, no hi havia altre recurs que fer lo que feya’l meu avi, buscarse una bona mula de pas, ferse acompanyar per un mosso de peu, portar unas auforjas sobre la maleta de la roba, provehidas de alguna cosa de menjar, y dividir lo viatje en tres jornadas passant dos nits en diferents pobles ú hostals, pera arribar á la gran capital al tercer dia lo mes aviat. Aixó de ómnibus, que es un nom de quatre dias, portat de Fransa, no es més que una modificació dels caravans, y’ls tals caravans, no passan de ser una imitació, ab menos proporcions, de las diligéncias, que fins en lo primer ters de aquest sigle no’s coneguéren, perque abans no hi habia més que las galeras pesadas, pera portar fato ó género y nó personas, despres comensá á córrer un volant de quatre assientos que, á pesar de son nom, volava mòlt poch, y per fí vinguéren las diligéncias que tots havem conegut, substituidas ara per lo ferro-carril, que’l pórta de Barcelona á Reus y de Reus á Barcelona en ménos de 5 horas, podentse empéndrer lo viatje, si convé, fins tres vegadas en un dia. —De manera (replicá’l visitant, ab alegre convicció,) que vosté, parlant de aquell temps, tenia rahó en dir que Barcelona era lluny, perque ben considerat, pera anarhi com hi anava’l seu avi, se necessitava tant temps com pera anar ara y tornar de Paris, y doblant solament lo temps de anada, si ab ell no’s vá fins á Alemánia poch s’en déu faltar. Vaja! que cada dia que passa sembla que anem mes depressa en tot y no sé ahont arrivarém. —Cónti! (exclama llavors lo possessor). Si tornás ara l’amo de aqueixas calsas, lo meu avi, y vegés tantas milloras, de segur que li semblaria art de bruixeria tant progrés, ó convindria en que’ls homes s’han posat en lloch dels sants, perque fan miracles. —Guárde, guárde aqueixas calsas, amich, (diu, ja tot anantsen lo visitant, y donant la ma, com en despedida, al possessor), y grácias de havérmelas ensenyadas, perque apart de haverme recordat costums desaparegudas, mirantlas á ellas y comparant, se compren lo que havem progressat desde’l temps de las calsas curtas al temps dels pantalons, y sobre tot dels pantalons sense trabas que es com ára’ls portém.
