(…)
—Quan un hom veu aqueixos matrimonis d’avuy al día que l’un tira per virondó y l’altre per virondera, y ab aqueixa poca moral que corra… ¡Ay, Senyor! jo no só cap vella, pero més m’estimo conservar l’estat honest, y al menos no tinch de ser l’escarrás d’algún d’aquestos homenots que en compte de muller se pensan que tenen un gos; y dirigint-se al Sant Joseph de la estampa, exhalant un altre sospir li diu: «¡Vos si que foreu un marit d’aquells que ja no’n corran, gloriós Sant Joseph!»
—Si’l ditxo ja ho diu, esclama l’home; quan se vol retreure un matrimoni ben avingut, ja se sab: Ni Joseph y María.
—Per aixó li dich jo; vaja, ja veig que m’ha entés… sí, sí, aixó es lo que’s diu.
—Desseguida l’he entesa; una persona ja no es cap criatura.
—Prou que’s veu. ¿Vosté ja deu serne?
—¿Qué mana?…
—No, senyor; li deya si ja era casat.
—Ay, no senyora, pe’l present no encara.
—¿Que potser va cap amunt?
—Si, senyora, cap á la Porta-ferrissa, y després trenco.
—Vaja, ¡miri quin incert! Jo també hi vaig. ¡Ay, Senyor, no me’n sé avenir! Ves, tots dos pel mateix camí.
—Sí, anava cap á Sant Felip Neri á buscar un boneto del Pare Joan…
—Ja’l conech; es felipó.
–Sí, senyora.
—Donchs aném; que vol que li digui, ‘m sembla que tothom nos té de mirar; que no’s pensessin al últim que aixó es una cita. ¡Ay, Dèu me’n guart! ¡tota m’esborrono! Com hi ha gent tant dolenta en lo mon!… ¿Y donchs, vosté s’está ab lo Pare Joan? Es un sant home; un sacerdot molt cristiá; molt piadós; ja li dich, no está per alabarlo.
—No, senyora, no estich ab ell; sino que li porto’ls recados, li compro algunas cosetas… també ho faig per altres capellans. ¿Coneix mossen Passarell, lo beneficiat de…
—Prou que’l conech, no parli més.
—Y donchs jo’l serveixo. Y á mossen Gayetano?
—També, si casi‘ls conech á tots. Vegi com venen las cosas; ja te rahó’l ditxo que las personas se troban y las montanyas no. A vosté també’l tinch de coneixer; perque més de quatre cops he anat á casa de las personas que m’anomena, y’l que sobra que vosté m’haja víngut á obrir la porta.
—Oy tal; tot podría ben ser.
—¿Y donchs, vosté es solter?
—Sí, senyora, per ara y mentres Nostre Senyor sía servit.
—¿Y s’está sol, tot solet?
—Sol, assolat… No tinch ningú; á trenta cinch anys vaig quedar desamparat de pare y mare, sense consol ni ajuda de ningú, no més que de Maria Santíssima y ab sa beneyta gracia passo aquesta trista vall de llágrimas.
—¡Cóm ho vol fer! Som nats per patir!
—¡Es la reflexió que sempre m’he fet. Sí, senyora, vosté té rahó, es mon y mon de tribulacións!
—¿Pero al menos deu tenir algú que’l cuydi y apedassi?…
—No, senyora; tot m’ho faig jo; fins me planxo las camisas y’m sé posar peus rodons á las mitxas… Sí al principi que vaig quedar sense ningú per cada cosa que necessitava tenía que donar diners: per posarme un trist botonet á las calsas, ja veu, vosté, una cosa tan senzilla, que á cada punt cordant y descordant es molt fácil que caygan… perque un hom te de presentarse aconduhit… ja m’enten, vosté, ¿no es vritat?
—Ay pobreta de mí!, que vol que li digue, com nosaltres no’m fem us!…
—Pues, si, senyora, fins cosirme un botó’m costava quartos.
(…)
