(…)
L’objecte, dònchs, que’m propòso, no es altre que estudiar les variacions gramaticals, que varen esperimentar les paraules catalanes en los segles XIII, XIV y XV al declinarse ò conjugarse; a fi de què, comparantles ab les que en nòstres temps s’estilen, se puguen vèure y apreciar les diferències qu’èntre unes y altres hi ha, y resòldre quínes de les antigues y quines de les modèrnes convé retenir, modificar ò rebutjar.
No m’estench als segles anteriors a la època clássica, ni recorro los que transcorregueren des del fi d’ella fins a la del actual renaxement: perquè, si be es veritat, que dits períodos pòden dar molta de llum pera la història de la llènga y literatura catalana; emperò a mon objecte particular basta l’estudi de la morfologia dels très segles dits y el conexement de la actual. Dit estudi’ns presentará a la vista formes antigues, en nòstres temps complèrtament desconegudes y gens usades; formes, que sens cap mica de variació han arribat fins a nosaltres a traves del no curt espay de casi be quatre segles; formes, finalment, que sòls se distingèxen de les actuals per la diferent manera ab que les escrivim ò alguns les escriuen: essent cèrt per altra part que les pronunciam tals còm no sens fonament podèm crèure que’ls nòstres antepassats les pronunciaven.
Un còp ja coneguda la morfologia de la època clássica, podrèm emplear ab conexement de causa y sense por d’errarnos, determinades formes, qual antiquitat y llegitimitat nos semblarien tal vòlta sospitoses; podrèm determinar ab major fixèsa la verdadera ortografia d’algunes altres de duptosa pronunciació; podrèm, per últim, venir en clar conexement de les lleys gramaticals que regiren al pòble catalá, sens ell adonársen, en son treball, lent, sí, però sempre progressiu, del transformar que feu de la llènga llatina en la catalana, y de la catalana antiga en la que vuy dia empleam en nòstra conversació y en los escrits.
L’ordre que’ns proposam seguir en èxa òbra, es lo següent: estudiarèm en primer llòch la morfologia del antich llenguatje, començant per la de les paraules declinables, y passant despres a la de les conjugables, çò es, dels vèrbs, tant regulars còm irregulars. Dels metexos, y ab la metexa distinció de regulars è irregulars, recorrerèmne les formes gramaticals vuy dia usades. Posats aquèsts dos estrems, sera còsa molt fácil comparar èntre sí la antiga y la actual morfologia; a la qual comparació donará no pòca llum la de la nòstra llènga ab les demes nòvo-llatines ses germanes, que avans d’aquèlla farèm. Tot açò nos ha paregut convenient pera lograr nòstre objecte de donar a conèxer ab la major claretat possible la morfologia de la llènga catalana.
Una còsa dèch advertir als llegidors de la present obrèta: y es, que en sa escriptura no m’he subjectat a cap sistèma d’ortografia; perquè encara no s’en ha establèrt cap de públicament autoritzat, que tal nòm merèsca. Tant confos m’he trobat en aquèst punt, que casi be m’haguera determinat a escriure mon tractadèt en castellá, no sòlament perquè la llènga castellana la tinch més esversada, sinó també, y principalment, per la dificultat que la ortografia catalana me oferia. Si del análisis morfològich que he anat fent, he descubert alguna lley ortográfica, la he adoptada en ma escriptura. Fòra d’aquèst cas, he seguit la que mellor per ara m’ha paregut; sense que vulla, emperò, defensar que sia ella la que dèga prevalèxer. Axis que estich prompte a admètre qualsevòl sistèma que’ls intel·ligents en la matèria un jorn establèsquen y per los escriptors de sá critèri sia acceptat.
