Mireusels en mitj de la Plassa de la Vila. La gent está atapahida, la plassa feta una mar de caps; es la una, y no obstant lo suculent dinar de Festa Major que ‘ls espera, ningú vol anarsen sens avants veurer alsar la derrere torre, los tres de nou que farán si ‘l valor y la forsa no flaqueijan, ó si las dugas collas, nova y vella, que desde temps inmemorable existeixen, se posan de contrapunt en la empresa. La gralla y ‘l tambal rompen en un tó tranquil y pausat; als pochs moments, tres homes alts y robustos com tres columnas romanas, descalsos, ab calsillas blavas, ab calsotets y faixa, ab cos de camisa y mocador vermell lligat al cap, se elevan per sobre la bellugor de caps, quals miradas se dirigeixen cap aquell punt com brújulas atretas per la estrella polar. Arrapats als cossos dels segons pujan los tersos, menos grans y menos sapats, pero forts y nervuts, ya que van á ocupar los punts mes dificils de la fortalesa y son necessaria gent-jove, de poch pes y molt coratge. Derrera d’ aquestos seguidament van enfilanse los quarts, tres joves de vint á cinticinch anys, que muntan, muntan ab una suavitat y aplom atmirables, escorrentse cossos amunt com á plomas que ‘l vent anés elevant. Derrera aquests, sembla impossible que puga pujarhi ningú mes, y no obstant tres jovenets de divuyt á vint anys, van amunt, amunt, amunt, fins á formar lo quint cos del edifici. ¿Qui mes s’atrevirá á pujar alli dalt? Mireusels, son tres criaturas las que s’hi atreveixen, tres crituras de quinze ó setze anys á quinas lo perill no espanta; son los sisés, los que van á coronar las tres elevadas pilastres. ¿Aqui li será possible pujar ara á aquella altura? Encare pujan dos mes de la mateixa edat; son los dosos; un cop á dalt, drets demunt dels sisés, sobre diferents y desiguals espatllas, se posan las mans sobre llurs espatllas y esperan que l’ aixecador, una criatura, vinga á posarse de gat sobre los dos. Ya hi ha arribat, ya hi és, ya se ajau, los genolls sobre las espatllas del un y las mans sobre las del altre…¿Qui es aquella criatura que sens poguer abastar los fornits cossos se empuja amunt? ¿Es un angelet baixat del cel que aprofita aqueixa escala pera empujársen’ hi?… Ah! es l’ enxaneta, ¡pobre enxaneta! ¡pobre criatura! á quantas mares fas bategar lo cor pensant ab los seus fillets! Tot just tas tendres camas comensan á sostenir ton cos, y ya t’ enfilas alli ahont l’ home no ha gosat escalar, alli ahont lo perill t’ amenassa constantment y molts cops te pega. ¡Temeraria criatura! Miréusela, ya guanya la sima. ya se encanxarra sobre l’ aixecador com si estesin jugant en terra plana, se treu lo mocador del cap cuydadosament per no perdre l’equilibri, ya saluda á la multitut que aplaudeix frenética, no ’s belluga, no respira… Aqui la gralla dona una nota enérgica y sostinguda, una nota aguda que posa ‘l cor pendent d’ un fil, d’ un cabell, com esperant una catástrofe inminent, lo castell tremola, se decanta, las camas s’ aclofan, no poden mes, las espatllas s’ abaixan, los cossos se doblegan, los ulls surten del cap, lo suor raja de totas las caras que la rojor encén, tot s’ acaba, l’ edifici bamboleja com un castell de cartas á punt de caure, caurá d’ assi? caurá d’ allá? caurà de baix? caurá de dal?
(…)
