Prescindint del afany de discutirho y cambiarho tot que caracterisa els nòstres dias, afany que tal vegada no es sino un efecte de la crisis que está atravessant la societat actual, perquè las societats, lo mateix que els indivíduos, cuan senten que tot els hi fa mal desitjan cambis de totas mènas, creyent que aquèstos cambis els hi llevarán els mals o cuant mènos els hi farán més passadors; prescindint de això, no pòt negarse que l’hòme, tenint la creència de què marxa cap al progrés, ha de revisar tot sovint els fallos dels seus antecessors. Axís se explica que de cuan en cuan la humanitat completament serèna, sense cap classe de febre, haja posat en tèla de judici els principis de ordre científich o purament humá que com axiomátichs havian sentat las generacións passadas.
Es cèrt que l’ esperit humá en nòstras dias pera recórrer el misterós camí del progrés que Deu li ha trassat no te encare un mèdi de aumentar la seva velocitat per mòdo tan extraordinari còm els que, grácias a la invenció del vapor y al descubriment de la electricitat, existèixen pera acelerar la traslació dels còssos; però també ho es, al nòstre enténdrer, que el pròpi esperit, còm si estigués subjecte a las lleys de gravetat descubèrtas pel inmortal Galilèo, acelera son moviment a mesura que avènsa en son camí per entremitj de las generacións, sigles y edats; de lo cual ne resulta que avuy per avuy, en l’ estat de civilisació actual, no son necessaris tants anys còm se havian de menester sigles enrera pera experimentar la bondat dels principis y reglas que consideravan indiscutibles els nòstres passats.
Si’s te en compte això; si’s te en compte per altre part que la gramática clássica no va ser establèrta ahir sino ja fa sigles, se haurá de convenir en que no es cap despropòsit afirmar que a la dita gramática li ha arribat la tanda de ser revisada; y còm en tal assumpto no s’ha dit ni ‘s dirá per are la última paraula, no será per demés que hi afegim el nòstre modest mòdo de pensar.
