Barcelona, 25 juliol 1904.
Vives amic: La vostra carta, un cop arribada a Barcelona, tingué que ser enviada a la Rabassada, i allí arribà just el dia següent al de mon retorn a Barcelona. El resultat és que fins ahir no vingué a les meves mans i no vaig poder per tant enterar-me de son contingut. Fins ahir havia pensat que debíau haver-me escrit alguna carta que s’havia estraviat a correus.
Arribo a sospitar, amic Vives, que vos falta una cosa molt important: el sentit de la paternitat. La vida de l’home té sucesivament dugues funcions esencials: la llibertat i la paternitat. Vós, que sabeu complir admirablement i heroica la primera, no arribeu potser a la segona. Sou, en el caràcter, un gran nacionalista, no un imperialista. Si fósseu paternal hauríeu no sols comprès i justificat, sinó previst i satisfet la meva impaciència en aquell assumte. Al parlar del resultat m’ho hauríeu dit d’altra manera; vostras indicacions sobre l’estiueig que penseu fer a Catalunya haurien estat més precises i previsores de mon interès, i hauríeu al menys aludit a l’objecte capital d’aquesta, que és, com sabeu, els nostres projectats diàlegs, qu·apar en la carta com si haguéssiu oblidat… No, decididament no debeu ser paternal… Potser ho fórau si vos dexésseu la barba. És imposible qu·un home tot afeitat sia un bon Pare, en l’ample sentit del mot.
Mil mercès, de totes maneres, per la carta i per les vostres gestions. Vós me coneixeu prou pera compèndrer que, al dar-vos mercès, no pas ho faig per vana fórmula, sinó am tot el cor i responent a un poderós agraïment de dintre. Del resultat de la cosa no sé si dir-me’n content. El fet és que fins ara no he rebuda pas cap lletra dels de «El Gráfico». Dec pensar ja en un fracàs? Sento que no s’acabés de gestionar l’assumte entre vós i ells… ¿Creieu qu·una justificació literària, encara que tingués aires d’alegat, podria adobar la cosa? Si vos ho sembla, escriuré la carta an ells com vós m’aconselleu. Sé que no·m quedarà malament i que podrà convèncer a tothom que no sigui els interesats. Mes, la veritat, dubto que an aquests els pugui convèncer, si no els han convençuts els dibuixos d’[e]spècimen.
Lo dels treballs literaris és cosa en què haig de pensar-me. No era pas mon propòsit, al menys per ara, escríurer en castellà. Mes d’altre banda una dominadora i apremiat necesitat se m’imposa: sia el que sia el camí que jo emprengui, me cal inmediatament feina retribuïda am què compensar la terrible insuficiència de la pensió que mon pare ·m dóna. Feia temps que no havia tastat aquesta insuficiència com ara crudelment la estic tastant. En els últims dos anys uns apunts retribuïts, una malatia, un estiueig, un període de reculliment, un préstam, un quadro venut, un viatje a Mallorca, una estada a Madrid més llargament subvinguda, m’han disfreçat la cosa. Mes ara, de tornada, la cosa ha reaparegut brutalment. M’és imposible, fins fisiològicament i tot, seguir amb això sol. Això és lo que·m fa concedir extraordinària importància a l’èxit de mos dibuixets. Això serà lo que potser me fassi temtar sort en lo dels treballs literaris.
Un altre favor vull demanar-vos relacionat amb això. Sé que en Marquina s’ha encarregat de la direcció i organisació de treballs d’una nova casa editorial. Sé també que pensen fer traduccions i altres treballs (resums, pàgines selectes, antologias, etc.) d’obres filosòfiques i sociològiques… Quant escribiu an en Marquina pensareu en mi?
I els dibuixos meus que vos queden no podrien servir pera probar algun altre camí?… Naturalment, no vull dir que haguessin de servir els mateixos, sinó com anunci o mostra. Si no, feu d’ells el que volgueu. Si voleu, foteu-los a la bassa, que diuen a casa nostra. O bé incloïu-los entre·ls treballs meus impresos que teniu ara… Bé deurem veure’ns abans no pujeu al Montseny.
No sé com no·m dieu, aproximadament almenys, quant hi anireu. Serà aviat? Penseu estar-vos-hi temps? Passareu per Barcelona abans? Sabeu ja ·l lloc del Montseny? Teniu ja casa?… Mireu, me faríeu un gros favor si inmediatament me contestéssiu an això… Sabeu per què? Perquè jo miraria aquesta mateixa setmana la manera de, EN VISTA DE L’INTERÈS SUPREM DELS NOSTRES DIALEGS, anar jo també al Montseny. Per cert, que per aquells vols hi és instalat ja en Pere Coromines i crec que també té ganes d’anar-hi el Cinto Grau.
Això de l’interès suprem dels nostre diàlegs no cregueu que sigui una exageració, filla de la meva febre per les coses espirituals. És una cosa real. És una necesitat objectiva. És un ver i positiu deber nostre envers Catalunya. Catalunya té una necessitat suprema i urgentíssima: un gran bany de platonisme. Catalunya necesita tant el platonisme com els quartos jo, que no més ting 20 cèntims pera acabar el mes i no·m pug fer afeitar i ·m pica la barba. Catalunya necesita fer-se cristiana. No cristiana, naturalment, a lo Torres i Bages, sinó com jo entenc ser cristià, al dir que tant més cristià és un home quanta més cantitat d’Infinit posa en quiscun de sos actes i en quiscuna de ses obres. Sols aixís podem redimir a la Pàtria nostra de la esterilisació que pera l’alta Vida produeix en ella aquest aristotelisme punyetero que diàriament l’infiltren la Lliga Regionalista, La tradició catalana, el Teatre Íntim, la estètica maragallenca, tanta gent, tantes forces!… I nosaltres, enteneu-ho bé, Vives, nosaltres, DEBEM combàtrer —dolçament— això i produir en Catalunya una metarrítmisis (cambi de ritme) que ha de dur-la a la grandesa i a la glòria…
(…)