Vetaquí que una vegada hi havia una dona que li deien la Maria-Ruscots, que era un bon xic turel·la. El seu home ja ho sabia, i per això un dia que va haver de marxar, li diu:
—Mira, en aquesta lleixa hi ha una olla de ferricots; no els perdis, que serviran per comprar un porc per Nadal.
(Va pensar: Si li dius que són unces, ella podê se les gastaria; diga-li que són ferros veis, i així estaran segurs.)
I vetaquí que passa un home.
—Vos l’home, va cridar-li la Maria-Ruscots.—Que us dieu Nadal?
—No!… I va seguir el seu camí.
En passa un altre:
—Ei, l’home!…—Que us dieu Nadal?
—N’m dic Nadal; respon ell tot enfadat. I va passar de llarg.
Ja en passa un altre:
—Ep, mestre, mestre!…
—Qui em crida?
—No us diríeu pas Nadal?
—Sí. Per què?
—Perquè tinc una olla de ferricots i m’han dit que la donés a n’aquell que es digués Nadal.
—Veiam-la?
—Goiteu! (I li va portar aquella ollada de diners.)
—Bé, mestressa, adéu-siau i gràcies. I se’n va anar per món enllà, garbellant aigua, amb l’olla de ferricots a coll.
Aixís que el seu home va arribar, la Maria-Ruscots ja corra a dir-li:
—Mira, ha passat un home que es deia Nadal i li he donat l’olla de ferricots.
—Ai boja! Sempre seràs boja! Ja no hauries de sê tu!
La Maria-Ruscots tenia un noi que anava pujant gran i talòs com ella. Vetaquí que un dia pastaven a câ la Maria-Ruscots; l’àvia s’estava asseguda a vora el foc, i les flamarades que sortien del forn començaven de soquerrar-li els cabells. L’home de la Maria-Ruscots ho veu i es posa a cridar al noi:
—Noi; corre, afanya’t, que la padrina es crema!
—Què dieu, que arrenqui les portes?
—Fanya’t, vina, que la teva padrina es crema.
—Espereu-se un xic; ja les arrenco.
La veia ja era ben encesa, i el foc s’havia anat escampant i ja tota la casa cremaua.
—Veus, boig, que ets fet fer? Ja tota la casa crema!
—I bé, què tinc de fer de les portes?
—Carrega-te-les a coll, si res més no.
—I a on les tinc de dur?
—Allà on poguem.
Se’n van de dret a bosc, pugen a dalt d’un suro, i aixís que són a dalt, vinga ploure! aigua i més aigua!
Dôs, vetaquí que una colla de lladres se’n varen anar a soplujar sota aquell suro. A dalt, el noi de la Maria-Ruscots, amb prou feines podia aguantar les portes, que ja li acabaven d’escapar.
—Ai, pare, que m’escapen les portes!…
—’Gònte-les fort, que els lladres ens matarien.
—Pare, que m’escapen les portes!…
—No’ls-e deixis pas anar!…
—Ai, pare, pare, que m’escapen les portes!…
—Deixa-les anar d’un cop, si t’escapen!
I, ¡¡patarrabam!! Daltabaix va!
—Ai, que el cel cau! –cridaven, tot fugint, els lladres.
Llavores ells varen baixar del suro i varen collir tots els diners que havien deixat els lladres. Un d’ells encara va recular; però el noi, tot boig boig, li va tallar la llengua. Llavors ell se va arrencar a corre cap amb els altres tot cridant: Bllbb! Bllbb! Bllbb! Bllbb!—Ells, pensant-se que els hi deia que els volien matar, varen fúger a més corre, deixant als boigs de câ la Maria-Ruscots recollint els diners.
I, acabat, amén, Jesús,
a Verneda n’hi ha un fus;
n’hi ha un sabater
que fa sabates de papê;
si no se les ha venudes
encara els-e té.