(…)
Per fi, l’Ibo es redreçà, i reprenent el ganivetàs que havia deixat sobre una pedra s’enfilà pel marge de l’altra banda, espolsant-se com un cavall quan surt del bany. Allí es llevà el gec i començà a escórrer-lo cargolant-lo amb totes les seves forces, fent lo mateix amb un mocador que després se lligà al cap per a subsituir la catxutxa, que Déu sap on parava. Algun bé devia haver-li fet el bany, tonisant l’ardència de son temperament sanguini i predisposat a la feridura, per quant tornà a rependre quelcom de son aire petulant i desvergonyit.
—Ja te’n recordaràs, Picolí maleït, de la jornada d’avui—començà a dir amb veu rogallosa però força reposada.—Jo et juro que amb la sang de les teves venes m’hi haig de rentar les mans.
Ses paraules me retornaren a la realitat revifant-me un poc.
—I tal si me’n recordaré!—vaig cridar-li.—Com del pecat que he fet no apagant-te el bleix per sempre més, maleït boc de cleda.
Ell, girant-se a la Coralí, sense fer altre estat de mes paraules, li cridà.
—I tu, xarnega ganyona, la teva traïdoria et costarà l’escot. M’has dut aquí amb engany i ho ploraràs…
La Coralí, que semblava reviscolar-se al so de la conversa, tota se redreçà, i atansant-se fins al ribast, li contestà amb vivesa:
—¡Tu, volies enganyar-me, follonàs sense vergonya! Tu em donares hora, i si he vingut és perquè no et creia tan llarg d’ungles i tan curt de modos, i si vaig convidar-hi a l’Albert, que res de tu sabia, és perquè us creia companys, i, ademés, no tinc per què escondir-me de ningú.
—Ho ploraràs!—interrompé ell.—I de genollons me demanaràs un dia lo que suara em refusaves, malganosa filla de dos vents…
Mirèu! De veure aquella mossa, desfeta de trenes, espitregada y desvirondada de roba, corbar sa graciosa i valenta silueta sobre la margera, amb un posat de tràgica protesta, vos hauríeu esfereït: semblava una pantera recollint-se per a llançar-se sobre la presa, botant per damunt del torrent. Se ficà la mà esquerra a la boca, mossegant-se els dits amb ses blanques dents, amb tanta força com si se’ls anés a petar, i, alçant la destra amb actitud feridora, exclamà amb inflexions de veu salvatge, que encara no li coneixia:
—Mira: veus? Punyals que em manquessin, bones me foren les dents per a arranar-te les ungles, maleït esparveràs de gotlles totxes! Vés, bèstia! La coneixes pas encara, la Molinera.
—Estarrufa’t ara, que ja els abaixaràs, un dia, aquests escandalls de gata rabiosa!—va contestar-li el brètol amb una riallada bestial, refermant les seves insolències.
(…)
