Aturemnos aqui
Tothom sap que a Ganxònia quan se escau la temporada dels bolets i els boscos dels voltants en lleven, els aficionats a anar-ne a buscar son en nombre extraordinari, i molts d’ells fins deixant els seus quefers i obligacions, van a fer el selvàtic saqueig esperonats pel gust que dóna collir d’entre la molsa i fullaraca aquell bonic i apetitós espontani fruit de la terra. En Xeba, taper d’ofici, era un dels tants que, sabent que’n sortien, no podia sacrificar el desitj d’anar a provar si’n trobaria, i com que el seu modo de treballar, ja que anava a tant per mil, li donava llibertat d’acció, molts eren els dies que durant la temporada boletera s’alçava abans de l’albada i se’n anava cap a la Divina Pastora amb el cistellet penjat del braç disposat a fer-ne una bona replega si el cas es presentava.
Un dia que com de costum hi anà, tingué la sort de trobar-ne fins a omplir a corull el cistell que portava. Un cop deixat aquet a casa, es presentà a cosa de mitj matí a la fàbrica per començar el jornal, i com sigui que al entrar amb un dels companys de treball li semblés que feia cara de mal humor, li digué:
—Ja conec que has trobat pocs bolets avui.
—Perquè?
—Perquè amb la cara que fas ja’s coneix.
—Quan vols jugar que no te’ls menjaràs tots els que he trobat?
—Mira que m’agraden molt.
—No hi fa res.
—Mira que me’n menjaria un cistell ple.
—Ja veuràs, fem una cosa. Jo’t deixaré menjar tots els que vulguis dels que he portat, i tu em pagues totes les marengues que jo vulgui menjar-me.
—Hi perdries amb això, perqué no te’n podries pas menjar gaires. No arribaries pas a la dotzena.
—¡Una dotzena! Per una dotzena no m’embruto la boca. Almenys han de ser tres.
—¡Que dius ara tres dotzenes! Si no hi ha ningú que se n’acabi una. Home de Deu.
—Doncs, mira, fem tractes. Anirem a buscar tres dotzenes de merengues, i si no me les menjo totes, jo pagaré les merengues i endemès els bolets que tu vulguis menjar. Però, si me les menjo, les pagues tu i endemés te quedes sense tastar els reigs ¿T’està bé això?
L’altre creient que’n Xeba parlava mès per golosina que per reflexió, i convençudíssim que era materialment impossible que, a la meitat tot lo més de las tres dotzenes proposades, no li vingués un gros basqueig que’l privés de continuar, s’hi avingué desseguida.
Tots els companys se prestaren a secundar tan original aposta, i l’un per aquí, l’altre per allà, requisaren totes les confiteries per conseguir les tres dotzenes de marengues apostades, cosa en aquella época un xic difícil perquè el ram de confiteria no estava desenrrollat com ara i de marengues no’n feien cada dia, peró quatre d’aquí, vuit d’allà, arribaren a conseguir el nombre pactat, les quals, posades al taulell on treballava en Xeba començá aquest amb tota parsimónia d’anar despatxant d’una a una davant la curiositat dels companys i el somriure del presumpte triomf que’l contrincant tenia ja per descontat. Al ser a les dues dotzenes, el contrincant canvià instantaneament l’expressió somrient per una altra de més sèria motivada per un pressentiment pessimista que li vinguè al veure que en Xéba no dava mostres d’embaf; al contrari, semblava, per l’aire, que estava en las primeres, quin aire no deixá fins a la que feia trenta cinc, disposat endemés a arribar fins a trenta sis, però el contrincant es tirà amb precipitació al damunt del taulell i traient amb violéncia la safata del davant d’en Xeba exclamà entremitg de la gran riallada del[s] altres:
—Aturem-nos aquí. Encara em tocaria pagar les merengues sense tastar-ne cap, i això sería ser cornut i pagar el beure. Almenys si pago, que sápigue quin gust tenen.
I posant-se-la a la boca, es menjà l’última o si no, també en Xeba l’hauria despatxada.
