La subhasta del peix
Descalç i arremangat de calces fins als genolls, venia en Xauxa del recó de llevant amb un cove ple de peix a coll, que en aquell moment acabava de desembarcar del seu llagut, i a pas doble se n’anava cap al punt destinat a la venda, a l’objecte de recollir quant més aviat millor, el fruit del seu treball quotidià traduït en la pesquera, que tant per a ell com per als altres companys de barca, representava el nostre pa de cada día. En arribant al quadrat enrajolat, despulles del que fou un dia dipòsit d’aigua per a regar els arbres, que hi ha en el passeig dels carros a l’indret de la Rambla Vidal, allí féu alto, i descarregant-se del cove, estengué després d’haver fet uns quants estiralls, la tela impermeable o encerat com diuen ella, amb la que tapava el peix, i la qual ja portava expressament per aquest objecte.
Deseguida fou voltat per uns quants curiosos que hi havía per allí al voltant fent tertulia amb les peixeteres revenedores per matar el temps fins que veníen els venedors, els quals no teníen altre objecte que satisfer-se la curiositat. Aquets mentre ell amb parsimònia anava estenent el peix a l’encerat de manera que fes goig i semblés que n’hi havía força, l’anaven amoïnant a preguntes referents als incidents del viatge i pesquera. Després d’haver acabat aquesta interessant tasca, a la qual ells posen molta cura, donà un cop d’ull al grup que el voltava, el qual s’havía anat engroixint per les revenedores i altres curiosos, però veient que encara no hi havia tots els que ell convenía que hi fossin, escampà la vista per fora del grup, i sota d’un arbre, uns quants passos més avall, hi veié algunes revenedores més, que, com si no s’haguessin adonat de la seva venda, estaven estricolejant amb tota tranquil·litat.
—¡¡Eh!! —Cridà amb el to més fort que poguè. –Moltona, Dolorosa, Caterineta, que no en voleu ser? Que no teniu gana avui? Au, feu-ne via si en voleu ser que vaig a vendre desseguida, perquè tinc d’anar a esmorzar, que la gana em pitja.
Les al·ludides s’hi acostaren, i entrant en el grup, prengueren lloc a primera fila per poder veure millor la mercaderia que se’ls oferia, i al cap de breus moments, acallat ja el xariu xarau de la concurrència, en Xauxa, adoptant la expressió seriosa que el cas requeria, digué:
—Bueno; ja haveu ben llegit? Doncs ara anirem a vendre.
—No tens pas res més que això?—preguntaren algunes d’elles, cosa aquesta que generalment pregunten a tots els venedors.
—Si, tinc tot el que hi ha a mar, si es deixa agafar, però avui només s’ha deixat agafar aquest.
—Sempre seràs boig.
—Vejam. ¿Què donarem d’aixau, aquesta sépia? Si, donem aquesta sépia, que en tindreu per fer l’arròs. Va a pessetes eh!, i ja em posaré ben a prop perquè m’agafeu aviat… Cinquanta dues, cinquanta una, cinquanta, quaranta nou.
—¡Jo!—diu una revenedora del seu costat, agafant amatenta l’aixau de la primera dita.
—Bueno, són quaranta nou.
—¡Hei tu! Són quarant[a] vuit, que ja ho anaves a dir.
—No faig cap sal, jo. Són quaranta nou. Ara donarem un lluç a triar—a la pila només n’hi ha un… cinquanta dos, cinquanta una, cinquanta. ¿Que no hi veieu? diu en Xauxa dolent-se que els compradors no puguin les quaranta nóu pessetes de la primera dita, a l’ensems que tornava a tirar el lluç de l’aixau a la pila.
—Llaurem-lo doncs… Qui hi vol afegir dotze rals, onze, deu, nou, vuit.
—¡Jo! ¡Jo!—diuen dues veus a la vegada.
—Qui ha sigut la primera?—fa ell confós pel simultani de les dues veus.
—¡Jo!—diu l’una.
—¡No, que he sigut jo!—diu l’altra.
Ell queda indecís, i no sap a quina donar el peix.
—A qui el vols donar tu?
—A mi, tant m’és d’una com l’altra. Tant sols desitjo donar-lo a la que haigi guanyat.
—Eh¡ guanyat jo!
—No, que he guanyat jo de més d’una cana. Que ho digui el públic.
I aquí comença a originar-se una forta disputa en la qual les dues pretendentes es treuen mútuament els drapets bruts al sol, amb gran contentament de la concurrència, que estava esperant amb desig que les bel·ligerantes es desfessin el monyo, fins que ell per evitar un conflicte, proposà com a solució que s’ho fessin a cara o creu a quina proposició es acceptada per les dues parts, i es queda la guanyadora amb la dispotada partida, i els ànims fora del perill d’arribar al casus belli.
Des que la venda de les partides de peix es fa a la plaça, ha perdut per als curiosos i assidus concurrents tota la color i caràcter típic que tenía quan es feia al passeig i arran de platja, perque la falta d’aquell adequat escenari li treu tot, i faltant-li aquest, ja no hi ha l’interés d’abans, i ho demostra aixó, que molts dels que mai hi faltaven, ara ni tan sols s’hi acosten.
