[2] Pro Lleida
Dies passats, en Moles demaná al Congrés que la Seu de Lleida, avuí convertida en caserna d’infantería, fos desallotjada pels soldats y declarada monument nacional. El ministre de Instrucció pública respongué que la cosa era impossible perqué l’edifici pertanyia al ram de Guerra. Y el conseller encarregat d’aquest ram, va limitarse a declarar que recomanaria als quefes de la forsa acantonada a la Séu, que no fessin malbé l’edifici.
Les dues respostes corresponen admirablement a l’incuria que demostren tots els governants espanyols, per les coses intelectuals y artístiques. Heusaquí un monument que es una joia arquitectónica, un compendi meravellós de l’evolució artística que va del bisanti a l’ogival, una cosa única a Catalunya y raríssima fora de Catalunya. Després de la guerra de Successió, l’ iglesia fou convertida en castell; en aquella época, el fet tenia realment una excusa, per trobarse l’iglesia emplassada dalt d’un turó, constituint una magnifica posició estratégica. Peró, a mesura que les arts de la guerra s’han anat perfeccionant, el castell ha devingut una cosa irrrisoria, sense cap valor militar. Ab els medis que té avui l’artillería moderna, no s’aguantaría vintiquatre hores.
Malgrat aixó, l’iglesia meravellosa continúa en mans del ram de Guerra, ab les seves apariencies y el seu calificatiu de castell, com si realment pogués esser d’alguna utilitat en cas de lluita. Y el Govern, per boca del ministre d’Instrucció pública, d’aquest ministre que hauria d’esser el primer y més zelós defensor del nostre patrimoni artistic, ab gest de Pilat rentantsen les mans, exclama indiferent: Senyors, no podem ferhi res; l’edifici pertany al ram de Guerra y aixó’ns priva de poderlo declarar monument nacional, com el diputat per Lleida demana.