II
Als quatre mesos d’arribar al país ja havia adeprés lo tunkinés que és una llengua molt enrevessada i difícil per als europeus, i per janer de 1736 començava’l seu apostolat batejant, predicant, confessant i administrant la sagrada Eucaristia, sense temor als gentils que podien agafar-lo, sense parar-se pel perillós pas dels rius i dels camins trencats, sense que l’aturessen ni’l sol ardorós de l’istiu, ni les pluges i neus de l’hivern, ni les persistents febres que ja van començar-li pel juny del mateix any.
Una de les vegades que no’s trobava bé de salut, van avisar-lo de que bastant lluny hi havia un malalt que desitjava rebre’ls sacraments. Los familiars tractaven de convence’l de que no hi havia d’anar ell en aquell estat, sino que havia d’enviar-hi un atre capellà; pero va fer-los callar amb esta tan senzilla com ingènua reflexió: «Quan Jesús estava clavat a la creu pròxim a morir, va perdonar los pecats del Bon Lladre. Jo, que encara no estic prop de la mort, bé puc anar a administrar los sacraments al pobre malalt que’m demana.» I va anar-hi sense que ningú s’atrevigués a deturar-lo.
D’una manera pareguda va fer-ho en un’atra ocasió que plovia tempestuosament, ell tenia febra i’l malalt que demanava assistència vivia en un poble de fanàtics enemics de la religió cristiana.
I aixís també semblantment va passar al poble de Ke-Kim i al de Cot, infestats de pagans.
I no esperava que l’enviessen a buscar per a exercir lo seu sagrat ministeri: tan pronte com sabia que a algún puesto podia ser útil, hi volava al moment, i quan atra cosa no podia, s’embarcava pel riu esperant oportunitat de desembarcar a algún del poblets infidels de les vores, i mentrestant reunia les barquetes dels pescadors cristians, los feia plàtiques i’ls administrava los sacraments de la Penitència i de la Eucaristia.
Moltes vegades, en ocasions com estes, se va vore en imminent perill de caure a les mans dels infidels que’l buscaven per a fer-lo presoner i entregar-lo als tribunals del Regne, pero també amb freqüencia se va vore la Providència de Déu que’l defensava, com va succeir una vegada que, sabent los gentils de cert que anava dins del barco, van entrar-hi afavorits per la foscor de la nit, i regirant-ho tot amb llums, no’l van saber trobar, per voluntat de Déu.
III
Mentres aixís s’ocupava de la salvació dels demés, no deixava, per això, descuidats los interessos de la seua ànima.
Parlava poc, mostrava gravetat en tot i era tan modest en lo vestir, parlar i obrar, que ningú se li atansava que no’n surtigués edificat.
(…)