Quan els pastors han de pregar en plena muntanya, per preservar-se de llamps i pedregades, el primer que fan és posar un brotet de gavarnera a la gorra o al trau del gec, o bé a la punta del paraigua, ja que, segons és creença, la gavarnera té la virtut de desviar els llamps. Per això el majoral, en veure que la tronada se’ns en venia al damunt, em va dir:
—Nen, posa’t aguest brotet de gavarnera a la catxutxa, o al trau del gec. Així les llampecs no et poran fer res.—
Jo vaig creure a més córrer, fent el mateix que feia ell.
Un cop acabat de pregar, potser encara no havien passat cinc minuts, que el vent començà a xiular, i augmentà per moments.
—Rabadà—torna a cridar el majoral pastor.
—Què voleu?…
—Tornem a resar.
—Però, per què tant resar, maioral? Tant prill hi ha?
—Deixa’t de prills: resa i calla. ¿Veus allà baix, lluny, aguella serra, que penso que és la de Guiró, que sembla que è cap a la fi del món?
—Sí, ja la vei, maioral.
—Doncs, ¿no veus que hi fan miroies, de tant en tant, uns caps de bromots, aspessos i negres, mateix que el carbó?
—Sí que m’ho miro fa astona, com puien i baixen, i ballen com si ballessen lo contrapàs… Però vage, maioral, són molt lluny ancara.
—Lluny dius, rabadà? D’ací poc, si no hi ha un vent de port que ho face girar, te trobaràs lo brom damunt, tapant la claror amb la seua panxa inflada, carregada de verí, que allà on descarregue, tot ho aplanarà. Perquè, vage, porta tota l’atenció de tronar i pedregar.
—Bona que la farem, maioral! Aixís, ¿de què mos han servit les oracions?… ¿Que potser haureu resat de cap pr’avall, vós?
—Calla, redimoni, calla. Veiam si ancara en faràs mofa. Poc sas què t’aspera; quan hi sigues, allavòrens pla que et vui veure. Has de saber que sempre que reso, ho fai amb lo cor a la mà, com totes les coses. I perquè veigues si m’hai arrat de gaire, tè lo pic de santa Barba ja s’ha cobert del bromot traïdor. I è capaç de donar-mos un bon disgust; a fe que en tè tot l’intent.
—Mai tant, maioral! Jo trobo que Déu i els sants, després de lo que ham resat, no ens han de deixar abandornats. Si no, tant se valrí resar com no resar.
—Jesús, ave Maria santíssima! Mirau que la canalla d’avui sé cap com sóu criats. Amb aguest pas, a fe de listo, no sé cap a on arribarem. A tot arreu menos al cel… Ascolta, rabadà, ara vès-te’n al costat del Baldiri, i l’ajudes a tocar el ramat per anellâ’l al lloc que jo dirè. Vei que la cosa es pose malparada; almenos que mos trobe preparats…
