(…)
Però com que s’havia fet tard van ajornar la conversa. Manel de la Fleca el va invitar que, en acabar la cacera, passés per casa seua: farien un traguinyol de mistela o d’aiguardent, que de tot tenia, i xarrarien. El desconegut va acceptar i va complir la paraula.
Aquell home es deia Beli —diminutiu de Gabriel— Valmanya, i era fill i veí de la Galera. Ja feia tres o quatre nits que anava pel món i no n’havia pogut agafar cap, de mussol; ni pel barranc de Solsó ni a les Andorres, ni a la font de l’Arboç ni a les Canterilles.
El cert és que al cap d’un parell d’hores es va presentar a ca els de la Fleca, amb dos mussols bessons desats dins una saca de malla espessa i tova. Ens els va mostrar fugaçment, per no amoïnar-los gaire, i ens va assegurar que els cuidaria tan bé com sabria i que, en acabar el temps de cacera, els tornaria a aviar i tan feliços.
Mentre estiguessen a les seues mans els donaria carn fresca cada dia per a menjar: moixons o ratolins. També portava intenció d’engabiar una quarantena de tords.
—Els tords mengen caragols de la boqueta roja; els els dono aixafats amb un còdol, només trencar-los la crosta. També els agraden les furgues trinxades i van delerosos per les figues seques, que escoquero durant tot l’estiu. Mengen segó i una mica de verd trinxat.
Els tords, ens digué també, els aviaria en acabar-se la cacera. Això sí, estarien prims com a gànguils i ben just si, en amollar-los, s’aguantarien drets; però acamparien. Ben segur que sí, i encara tindrien temps de refer-se abans de tornar-se’n cap al fred.
Els tords, segons ens va dir, els col·locaven en gàbies fetes de jonc de la Ribera i proveïdes amb dues tassetes: l’una amb aigua i l’altra amb la menjussa. Per a fer de reclam, els tords s’escampen engabiats per tot el voltant de l’arbre, sobretot de cara la passera.
Quan passen els seus congèneres, aquesta estesa de tords engabiats acostumen a xitejar. D’una banda els atrauen i de l’altra, indirectament, avisen els caçadors de la passera. Els millors tords, els més cantadors, es reserven per a xoquejar.
El mussol, el lliguem per les potes, molt acuradament, amb unes betes de cotó, mirant de no ferir-lo ni masegar-lo, i el posem damunt d’una paleta. Molts de tords, en veure’l, xisclen; però n’hi ha uns pocs que xoquegen, és a dir, canten una mena d’airós xoc, xoc, xoc, xoc… que, en sentir-lo, fa que el vol de la passera es capbusse a l’arbre.
L’arbre, una carrasca perfectament o també un garrofer o si de cas una olivera, el criem de tal manera que el fem espès, molt poblat de branca i fulla; però hi deixem unes obertures, clarianes, entrades o boqueres entre els poms lligats, amb unes barres d’arboç similars als barrons de les escales d’esllemenar.
Finalment, tanquem l’arbre amb una paret circular de pedra o de canyís i, arran de terra, hi mig colguem tot una sèrie d’olles i cadups, tapats amb una rajola. De moment, col·loquem els tords que cauen dins d’aquests recipients. I no en matem mai cap sense haver-los provat, abans, amb el mussol.
Els engabiem un a un i els mostrem el mussol: si canten en veure’l, els guardem per a reclam. Si xisclen, allà mateix els escanyem o els rebatem en terra. Són els que després ens mengem o posem amb oli en una gerra, per a guardar-nos-els per a l’hivern.
Per a caçar els mussols, el Beli usava una flauta feta de canya i suro. Ell en deia mussolera. Feia un únic so molt semblant a la nota fa…
El nostre visitant contestà totes les preguntes que li vam fer sobre la caça de la barraca, parança o garrofer. Li agradava tant parlar d’aquest tema que ell tot sol, xarrant, s’engrescava i se li hagués fet de dia. Caçats ja els mussols, no duia cap pressa.
Entre moltes altres coses, després ens digué que ben a prop del barranc on tenia la cacera hi havia una finca molt bona els amos de la qual se n’anaven a fer les amèriques a Veneçuela i se la venien per a pagar-se el passatge. Si ell fos més jove, la compraria amb els ulls tancats. Una senyora finca: una arbreria jove, en plena producció, d’oliveres morrudes (o dels Reguers), que feia tot el goig del món; una mica abancalada, però una joia.
(…)
