Ma filla: en Tortosa trobí una letra vostra, que no·m fou poch descans y consolació, y allí matex vos responguí donant-vos comte de mon discurs fins allí; a on estiguí disapte tot lo dia, axí perquè plogué com perquè me trobí un poch enbarasada de la mia relma y, encara que m’inflave la vora perquè mosèn Jordà no·m dexava despendre res, m’esforsí de partir lo diumenge y de tirar lo camí per exir-ne, y no y [à] agut dia que no aja plogut, però feya·m Déu gràsia que lo que plovia de dia, o les ores que jo era en camí, era sols plovisnar, en les nits descaregava ab gran fúria de manera que no·ns mullàvem sinó les capes, y axí no m’à fet mal ni m’à danyat a la relma. Abans si·m levava ab algun poch de mal de cap, tantost que era en lo camí me pasava y axí, trobant-me millor cada dia, aribí ayr así molt bona, laós a Déu, y tan poch cansada com si no·m fos moguda de Barcelona, quant al treball de la persona, però quant a l’ànsia del meu fillet com si·m fos lunyada dosentes legües. D’él espere ab lo major desig del món saber noves. D’él, plàcia nostre Senyor, les me porte tals com jo desige, y de mon fill y de vós per lo semblant. Aribant así, me donà Noya una letra vostra de XXVI, que la consolació que [é] agut ab ella crech me levà tot lo cansament del camí. No us descuydeu d’escriure’m sovint y avisant-me tostemps del que sabreu del meu fillet que Déu guarde.
Así só estada acollida ab tanta serimònia, encara que aribí en descut, que no sé com o puga pagar y servir al senyor don Guillem y a la senyora dona Costança. Donau-los-n’é les gràsies y digau-los que jo·ls bese les mans més de mil voltes, y que aquestos senyorets m’àn fet tant de goich com si fosen mos fills y que la senyora Sellera no sap que·m fasa, que jo tinch pena de vere-la tan afaynada; que·n veritat, si·s trobaren así aquexos senyors, no y agueren pogut fer més. L’aposento està molt ben parat y les peses són molt bones, ver és que no és prou còmodo, però de asò no·n digau res que bé·s sofrirà.
(…)
