(…)
—A cavallers, vostés ya saben que entre amichs no cal tovalles, i així vullch cantar-los la cartilla per a que dompués no·m prenguen el rabe per les fulles y em se queixen de que no·ls he parlat en plata. Baix d’este presupost, de mi tot lo que vullguen, poro de la vara no n’allargaré dos dits, encara que siga a mon germà: perquè primer yo, domprés yo y sempre yo, que a mi ningú m’ha de traure la pusa de l’orella. El poble està per a pegar un esclafit y a punt de que mos perdam tots en un dia, només per eixe diablet de les beceroles que tant de temps que·m porta a la jovenalla rebolta y desinquieta. Pos yo estich embarretat en que, o s’ha de casar dins de quinse dies, velis nolis, o li han d’eixir a la cara les morts que s’han fet per culpa d’ella, y avejam si una vegada trauré els peus de la alforja! que açò, si hu de quan en quan no llançara alguns rejius y no·s donara ayre, em pareix a mi que li pujarien a cavall y que·l tindrien per un escurapous o com si fóra de la Alcora. Vostés vegen d’arreplegar-ho, perquè ho faré millor que ho dich, y ací no haurà tio pásse-me el río, que prou cabronades tinch sufrides. La terreta està plena de marors, com vostés saben molt bé, y no serà raó que dempués ens vinga el mal de les rates, que ho fan uns y ho paguen atres. Y a fe que no pixe fora rogle, no, que bé conech orines, y ya saben vostés que só profeta de mal any. Conque ací lo que ham de fer es llançar-nos el gos mort, y emparellar a Pep de Quelo en Eufracieta, y al bordell quimeres y ruïdos. Si no des d’ara dich que mal rascany tindran, tant uns com atres, perquè els carregaré la lley a males penes y alteraré als jutges de València; y voran com se descobri l’ampanada y el bou empiulat que ix, y entonces serà ella. Esta és l’aldea que yo porte y no fas conte de retratar-me, per quant val lo món. Si alguns tenen que dir en contra de esta cosa, que parlen, per Saturno, que yo els escoltaré de bona gana.
Vostés parlen? Anem, òbriguen la boca! Pos lo mateix parlaren aquells proms, perquè, fent-se càrrech que l’alcalde dia l’evangeli y que·ls estava molt a conte el obeir-lo sense rèplica, no jistaren ni mistaren, sinó lo que feren fonch abaixar lo cap, dar-li gràcies, y tratar de compondre el casament en l’ora, que és lo que tots volien.
Anaren pues, com dich, a casa de Eufracieta, y li apretaren los dogals ben apretats; de modo que vent ella que la candela s’apagava y fent-li força lo que la Tia Bajuana li havia predicat, hagué de dar el sí y quedaren tots contents com uns rosinyolets. Poro qui es possà de gorja més que tots fonch Pep de Quelo el pobre! que ya s’havia fet el conte del perdut y veure’s ara damunt de la roda de la fortuna, que burlam? només que no·s parlava en tots; y dins poch temps es possà tan bell y gros com si l’hagueren unflat per la garreta.
La gica també es féu a la presa roja com un perdigot y lluenta com una espasa, perquè com els pesadumbres no crien bona sanch, s’havia possat com una canya y, tan perduda, que donava compassió; mes, així que es resolgué a dir amén a tot, com si hagueren possat oli en lo cresol.
Poro lo que són les coses del món! No obstant que s’havia remat tant pel casament y que estava la cosa ya cuallada, en tot això hagué dares y tomares y estigué molt prim de desvanir-se com el fum y de parar en aygua de cerraques, perquè sobre el dot y els interesos y sobre els traques y vestits de l’abalot hagué molts alts y baixos de una y atra part y es tragueren les bragues fortament.
Els parents de Pep de Quelo es deixaren dir que l’havien enganyat de barra a barra y que Eufracieta no li arribava a la sola de la sabata, perquè ells pixaven més alt que ella. Y els atres, com també es pensaven tocar lo dit en lo cel, la costruïen per la part contrària, y tot era llançar fanch y dir-los, cara a cara, que no·s pensaven ser gent de faldó gros, ans bé entenien ser tan bons com ells; y que si la gica estava pobra, el nóvio era un home sense such ni much y un tros de carn batejada, que no servia per a res.
La cosa, estan vostés, passà encara més avant y es feren vàries quigotades, tirant-se els uns als atres moltes flastòmies; y si no haguera segut per un frare capugí, campana grossa de la seua religió, que per acàs estava allí y els llevà la bena dels ulls, tal volta y sense tal volta hagueren aplegat a les inmediates y el casament s’haguera quedat tan vert com ans. Poro, gracis a Déu, arribà a venit y en lo dia de la nóvia tots menjaren palla en un pesebre y estigeren ben de tayna; perquè tiraren el barret al foch, com aquell que diu, y hagué un adolivit y una Troya que tot anava al bol, y muerase la muerte, que solia dir mon pare.
Convidaren a tota la terreta en junt y en crent, y hagueren vist vostés que es mogué una baraünda que no tenia fi. Més que molt, s’i ampraren tots els astruperis, jarrachs y gatifells del poble y feren una boda que no l’han vista els nats. De tot n’i agué a tente bonete y a porrillo, y per a dar y vendre. La broma, per lo consiguient, fonch tan borraja, que si dich que se n’ixqueren fora to, no trauré llarch y arrimat. El fandango y serengue anaven calentets com a dimonis, y, ayre, que·s socarra l’arroç!
A Pep de Quelo li feren ballar lo paperet y dompués li suplicaren que diguera la Relació del nas, y els deixà en la mel en la boca y venent bamba. La nóvia també féu diablures en lo ball y els cantà unes siguidilles que d’allí al cel. Asta els consogres tragueren forçes de flaquea y digueren algunes matraques y coloquis d’allò mès florejat. Que mos cansem? En dir a vostés que tots soltaren les rodetes, que hagué canet en ple, y que la funció durà asta allà al cul de la nit, quan volia ja rallar el dia, està dit tot.
Poro, per últim s’acabà y, avent-se’n anat tots per baix y a casa, els nóvios se gitaren mano mano en la pau de l’Àngel y, bona nit, cresol! Lo que es seguí d’ahí fonch que, que com s’abraçaren tan cumplidament en la creu del matrimoni, tots los anys hous y colomins, y busca-li la manta.
