(…)
Què direm de la Marquesa,
compañera de Milà,
d’esta famosa heroïna
d’esta dona singular?
Yo diré que esta és la porta
que Salomon ba buscant,
preguntant a uns y a atres,
dient: qui la trobarà?
Yo a Salomon respondria
y no respondria mal,
el conde Marqués de Albayda
Francés Antoni Milà.
Son i·lustre naisiment
y ses prendes naturals,
de tots quants tenen la dicha
de tratar-la són el blanc.
Doña Marcia Palafoc
és de una ànima tan gran
que totes les virtuts caben
del venerable don Juan.
Déu vullga q·este sant bisbe
el becham presto en l’Altar
per a glòria dels dos mons
y goig dels aprissionats.
Nostre Rey Carlos terçer
no ho deixarà de la mà
y el Papa Clement catorze
nos dirà, quant ans, que és sant.
La condesa de Buñol
què complacència tindrà
quant puga dir: dioen missa
de mon parent en l’altar.
La Bondat d’esta Señora,
sa gran prudència y pietad,
la fan amada de tots,
y adorada dels bassalls.
Yo li dec fabors insignes
y honres moltes singulars
que pues pagar-les no pug
tampoc les pug olvidar.
No tinch yo, Amic, espressions
per a un elochi açertat
y calle perquè no diges
que parle de apassionat.
Però callar no podré
y o repetiré cridant,
que lo que als dos señors deg
ni puc ni o podré pagar.
Les honres tan deshinouides
y els fabors tan especials
seran per a mi un relonche
fi, segur y puntual,
que em farà memòria de ells,
perquè no els puga olvidar
totes les hores del dia
tots los quarts, minuts e instants:
el tindré sempre a la vista
y atent boré en lo bolant
què dec fer yo en tot lo temps
que la vida em pot donar.
En este, pues, primer dia,
la missa el retor cantà,
sent la música tan bona
com la de una catedral.
Fonc orador d’este dia
tant feliç y desichat
un canonche de València
retor ans de San Thomàs,
este és el canonche Tormo
del bisbe Tormo chermà,
que el Carlos, que Déu guarde
en la prebenda l’à honrrat.
Un any féu que era canonche
el dia que predicà
que en lo mateix dia tretze
la gràcia el Rey rubricà.
Puchà al púlpit el canonche
y al puchar sa atravesà
sens passar abant y arrere
ni de ple ni de costat.
Però en fi véncer pogué
esta gran dificultat
quedant com a Bertomeu,
un és, no és escorchat.
Ya en lo púlpit el tenim
y diguí al veure’l plantat
«no é vist més gran candelero
ni més gros ciri pasqual».
Una hora predicaria
y estigué sempre suant
caent-li una plucha ardent
sens trons, rayos y relamps.
Hu se’n puchà als carcanolls
per a oyr-lo predicar,
y damunt de un cabiró
dormint estigué y roncant.
Se admirà tot lo concurs
que estant en perill tan gran
dormira en tant de sosiego
com dorm u en son llit de camp.
Pareix que aqueste sermó
no degé parèicer mal,
que quedaren satisfets
y el canonche ben pagat.
Per la vesprada y·agué
una processó tan gran
que no serà ya posible
atra es vecha semechant.
Tots los que anaben en ella
portaben sos cirials,
acompañant al Señor
de la església tots los sants;
tres danzetes buñolenses
anaben sempre ballant
cumplint també en son ofici
dos torneos valencians.
Se acabà la processó,
mal dic, que no se acabà
perquè viurà en la memòria
tot lo que bisquen els nats.
(…)
