Romans nou y curiós sobre un pleyt de un pollastre que se li perdé a don Salvador Mas, natural de Elig, el qual se’l demanava per furt a una neboda segua que li dien Maria Aznar, també natural de Elig, y lo demés que veurà el curiós letor, suseït en este any de 1776.
Tot lo món perdone y calle
que vaix a fer un romans
sobre un pleyt que a suseït;
el més redícul y estrañ,
sobre uns actes de un pollastre
que un señor juge formà;
y per a tenir acert
en una empresa tan gran
demane que me asestixquen
àguiles y gavilans,
els patos, ganzos y lloques
les blanques y els papagalls,
y tot animal de ploma
com no siguen escrivans.
Vaix, pues, a contar la istòria
en tots los pèls y señals.
Don Salvador Mas y Llopis,
fill de Elig, per nost[r]es pecats
en ínfules de Honorari
en oripell togat,
diuen que va pedre un poll,
no del cab és el, ni cap
perquè era un pollastre roix
que del corral se escapà.
¿Qui[n] sant no se aturdix
de esta desgràcia fatal:
haver perdut un pollastre?
¡Asò no es pot aguantar!
El Honorari, que estava
en un sentiment tan gran
com si li agueren a ell pres
les figues de la heretat,
féu totes les dilichències
que es pug[u]en imachinar:
es desvelà per dos nits,
va a saquechar els corrals,
rechistrava les llocades
fea oferimens als sans,
y asta un pollastre de cera
va prometre al Hospital,
en tal que compareixquera
el seu roix y derrabat.
Sols el traure ex-comunió
pense que li va faltar.
Però tot fon per demés,
fon inútil el treball.
La segua ama congoixada
no parava de plorar
sabent que de la soldada
el pollastre a de pagar,
com fa sempre que li trenca
alguna casola o plat.
Volgué, pues, pegar revista
als cor[r]als del veïnat,
y comensant el rechistre
per casa de Maria Asnar
va veure tots los pollastres,
tocà les crestes y paps,
alzà rabos, mirà peus
y asta els crepons rechistrà,
y no obstant que el que buscava
era roix y derrabat,
es tirà sobre uno negre
que per furt va demanar.
La Maria, que no pot
sufrir que li lleve el gall,
se alzà de cozes en el ama
que a trompà y fil se n’anà.
El Honorari sabent
bo soseït del fracàs,
aquí la de San Quintín:
es revestí de togat,
patechava com un bou
se arrapava desgreñat,
determinà posar pleit
parlant per paper sellat,
encara que li costara
gastar-se els trenta reals
del arrendament que féu
de les bacores enguañ.
Li aconsellen no pleyteche,
li dihuen u deixe estar,
pues la sentència de Amaro
encara està cho[r]ant sanc,
y que per a netechar-se
són menester alguns añs
perquè allò de lo acordado,
que en la sentència es mana,
és amarc com una fel
y difícil de tragar
per a alguns que no u comprenen,
però yo bé u sé per clar.
També li feren present
que els abogats no voldran
patrocinar-lo en sa causa
perquè estan ben escarmats;
per càrrega consegil
potser que vullg[u]en turnar
però portar-lo uno soles
no u tinga això que pensar,
perquè treballar de bades
a ningú pot agradar.
Però no y·a que parlar-li
pues diu que vol pleytechar
y que en les mil y cinc-centes
el pollastre a de parar.
Señores, yo no u estrañe:
el disgust és natural
perquè guardava el pollastre
per a el estiu en anar
a bañar-se a Santa Pola.
Perquè enguañ no vol menchar
les padelletes de migues
que menchava el añ pasat.
Ya voran enguañ com gasta,
a fe que no es burlaran
contant el cas del capó
que per tres dies seg[u]its
en la olla va posar,
retirant-lo cada dia
hasta que el hoste aplegà.
Aquí omitichc la chunta
que de theòlecs formà
per a veure si el capó,
sent dichuni, es pot menchar.
¡Que hasta estos termes apleg[u]e
de don Salvador la ruïndad!
No és menester que ningú
el combide a refrescar,
bones caixes té de sucre
si les volguera ensetar,
y Vizen Dies li[‘n] guarda
algunes en Alacant.
(…)