a)
Als escrupulosos
Era molt de esperar lo que está susuint, y nosatros ho teníem previst. Sabem que molts que se presien de intellichents en el idioma valensiá, han criticat el del primer número del Mòle, dient que moltes de les seues espresions saben á castellanisme. Asó, que hasta sert punt podrá ser exacte, pues no nos presiem de conéixer á fondo un idioma que desgrasiadament ha caigut casi en desús; no es en tanta estensio com se vol fer creure. Solament farem als escrupulosos una pregunta, y es si el franses, el ingles, el español, que son en el dia les llengues mes cultivades de Europa, deuen son aument y riquea al caudal propi, y si no han prés unes de atres dicsions y modismes; y no contentes en aixó, han acudit al inmens repertóri de la llengua grega y llatina, pera crear veus en que espresar les noves creasions del incheni, particularment en el ram de matemátiques, mecánica y física. Lo mateix diem dels vocables que acás oldrán á castellanisme, y del estil modern y sintaxis moderna que tal volta adoptem. Habem cregut que entre estil cult y estil ordinari y vulgar yabia alguna diferensia; y per lo mateix donem probes del primer en els articles serios, y del segon en els que van firmats per Nap-y-Col. Sempre que pera espresar conseptes moderns, cregám indispensable recurrir á la creasio de nòves paraules, ho farem, pero usant del mirament y parsimonia que en tals casos aconsella Horasi.
Torném á repetir no obstant, que no nos tenim per grans coneixedors de nostra llengua, sino purs afisionats, que nesesitem y desichem les llums y advertensies dels filòlecs valensians, á qui preguém de nou que nos favorixquen en lo dit, y en cuant contribuixca, sino á alsar de son abatiment, á lo manco á no deixar morir pera sempre un idioma, que ha dominat tot el michdia de Fransa, la part oriental de España, y que cultivat, com correspòn, podia fer en el dia el recreo y delisies de la chent de gust y lliterata, aixina com feu el honor y la delisia de les corts galants de la Provensa y Languedoc, resonant ses asentes acompañats del arpa dels menestrals en els dorats salons de Aviñó, y encantant en sa melodia les bòres del Ródano.
b)
Ya estic cremat, caballers; estic mes cremat que el hóme de la téla y la teleta. Em sofoque, em socarre com un guisáo en masa foc, y com una sardina en les bráses. De ouir yo sertes coses, em torne papafigo y men puche á la figuereta. Ya diuen per ahí que el Mòle es descarat, si parla ó no masa clar, si diu cosis y llibrells… ¿Asó com sa de arreglar? Pera no dir res, lo millor es callar, pero si yo no puc; yo ma ofegue si no parle; si la comare em tallá el frenet abans de ora, y tinc fluix de llengua, ¿qui em cura esta enfermetat? ¿Galeno? No tinc yo mal galeno. Pero anem el cas. ¿Parleu del Mòle per lo ca dit dels mandons de les colunes? El Mòle no ha fet mes que apretar el mascle sobre lo que es public, ú que sap tot lo mon, lo que está pasant, lo can dit atres papers. Si sofenen Iglesies y Borso de Cardiñali per que els ham dit lo de la disputa que tingueren, que segons cartes de Castelló, fon un escándalo, (parlant clar) no habero fet, no haber donat lloc á que parlaren, que el Mòle no alsa calumnies, ni té males volénses á ningù, ni insulta com atres dient mentires.
Si es piquen per lo demes que diu sobre els quefes de brigá, alló está dit cheneralment, y el que no siga cofrare que no prenga siri, y al que el barret no li vinga be, que no sel pose, y el que no vullga póls, que no vacha á la era. Y sobre tot; si volen que els probem cóm y cuando y aon podien y no atacaren á la facsió, tambe els ho direm; y els cuarts de hora que estaben dels facsiosos, y cuanta chent eren uns y atres, y com rabiaben els soldats per que no feen res… no puc callar caballers; coses que son pùbliques, no es descaro dirles.
Aconte de enfadarse els tals mandons (cheneralment) per lo que els diem y dirém, mes valguera que sa profitaren dels avisos ó critica, si volen diro així, que fa el Mòle, y que anáren á una ó á dos ó á tres, y donaren alguna acsió, que ya es hora, si els pareix á vostes, y no vachen en escuses de si fujen como á galgos, que ven prop els han tengut y els tenen cada instant, y tot sels sen pasa en chinches y marranches.
Mosatros denunsiem els abusos y escándalos y no atra cosa, y dirém com diuen tots, que tanta empastrá es lo can fet els cam nomenat avans, com lo que ha fet Navaes, ó Favaes, ó com siga, (may me endecorde, perdonen vostés). Esta es la utilitat de la llibertat de imprenta, y estos els benefisis que reporta, es dir, el que els homeus publics obren en mes prudensia tement el chuí de un periódic, que es lo mateix, que el tribunal del aigua.
Si acás en lo modo de diro mos critiquen, responém que aixó es propi de la llengua valensiana y no es pot remediar; y com tenim el mal entre pell y cuiro, y tanta alegria que mos cau per los garrons, (llevant cuant plorém fil á fil ó corda á corda) y sempre estem rient com una lladriola, ahí té vosté per qué no plou.
Pero ¿qué diem? Els can parlat del Móle ¿son persones de caletro? ¿Saben lo que es peixquen? ¿Coneixen lo que diem? Per lo que toca els que coneixém, tots son bolos en brasos y cames; tenen el cap com un horó de figues, y en una morrá chiren un femer. Pos no parlém mes, no volem dir res: cuant parle alguna persona mes apta que els menistres, y de mes bona fe que els fransesos, entonses dirém algo. Con que no hacha dit yo res; pasaro be, hasta si Deu vol, y en alló que siga bó mane á =Nap-y-Col.