Huí fa huit dies espliquí al públic ben clar y ras, com yo acostume, es dir, sinse tartamudechar ni fer botiches, pues grasies á Deu, y pa dolor de alguns pobrets, el tio Nèlo no té pèls en la llengua, perque no té res, absolutament res que amagar, la idea, la misió, ó com se vullga entendre, que m’ha portat, digamo aixina, al camp periodístic.
¡Alsa! En el momento qu’el alcalde ó el barber del meu pòble llichquen estos renglons, no será estrañ qu’em propòsen pa mestre d’escòla ó secretari de l’achuntament.
De millor gana seria lo últim.
Qu’en estos felisos dies de intrigues y guèrra sorda, ningú es fica en porqueríes, tots volém la suerte gorda.
Pero deixemse de cuentos: al grá.
També doní conte de la mehua filiasió, sinse deixarme un pelet.
¡Y còsa particular! Ants ningú se cuidaba de la mehua ruin persona.
Pero ara, la veritat, casi m’afronte; no pareix sinos que pòrte el meu nòm escrit en lletres de mòle en lo mateixet front.
¿Qué faré mala olor?
Ya me coneixen gats y gosos. ¡Lo qu’es ser periodiste!
No falta mes qu’els chiquets eu canten per lo carrer.
Pero este empleo el tenen els segos. Y no els va masa mal.
No faltarán per ahí turques hasta micha cama á la salut del tio Nèlo.
Es la chentòla mes mala que hiá en lo mon.
Val mil vòltes mes tratar en les revenedores del Mercat, en les peixcaores y hasta en los marruecos, qu’en els que tenen la desgrasia de no vores.
(…)
