LES MÁIXQUERES.
REVISTETA.
Han pasat Carnistoltes, y El Pare Mulet que, com ha fet casi tot valensiá, aná á l’ Alamera en lo fí de vorer les maixqueres y donarlos mate despues dientlos, com acostuma, les veritats del barquero, va á cumplir son comés.
¿Els pareix á vostés qu’ es digne de Valensia, anar desfrasats de llauraors, fent el porc (perque no els cuadra millor atre calificatiu) portant safanories, naps, pells de conill, basinilles y atres equívocos mes indesents; parlant com uns animals, saltant com uns beduinos y tirantse damunt de les fadrines com troná de mal granís? ¿Sou així? ¿Han sigut may aixina els llauraors d’ esta terra? ¿Cuánt han portat damunt eixos rosaris de pilotetes d’ ádos, y eixos escapularis de madames de carrerò? ¿Son ni han siguí may tan deshonrats? ¡Entonses, fòra eixos mamarrachos que nos fan caure la cara de vergoña dabant de cuansevol estrancher, dabant tota persona desent! Si les castums d’ un pòble señalen la sehua ilustrasió, la costum de disfrasarse de llauraors en la nostra térra, nos señala la ilustrasió de la barbarie y de la inmoralitat.
Mes goch me feu vorer una comparsa de pollos caballers en els seus burros. Tabalet y donsaina, chapons d’ á micha vara, fracs de sacs de guano; entren en l’ Alamera, marcha triunfal, la chent se riu de la idea, la comparsa cau en grasia; pero una mola de chiquillos que vá darrere, comensá á pedraes als sombreros, als cristals de carruaches, als burros y al donsainer. ¡Es asò casa ó barraca! ¡Valensia es Benatúser! ¿Qué dic? ¡Benatúser! ¡Ni en Orihuela, ahon apedregaren á uns estranchers per si eren ó deixaben de ser catòlics apostòlics y romans! A ben segur que hu’ entengué millor un Don Quijote y son escuder al entrar en lo pasech!
Anaba el remedo del Incheniós Hidalgo, escarramat en una sardina, desecho de plasa de bous; cara famolenca, ulls d’ enamorat, casco sin celada, llansa en ristre, buscant fadrines desamparaes, disfrasaes de cuansevol cosa; llauraors fent els besties y chiquillos apedregaores. Y per a castic dels seus pecats trobaren de lo últim, es dir, chiquets, mes dels que hagueren volgut. Si hagueren vist á Sancho, damunt del seu rucio, róch y mofletut com els nanos de la prosesó del Corpus, la bota á un costat, les alforches al atre, y rahonant en lo seu siñor, tal vòlta d’ alguna ínsula Barataria guañá á pur de treballs en la darrera farsa, tal vòlta d’ aquella aventura de cudols, molt pareguda á la de los yangueses, ó tal vòlta d’ una batalla descomunal contra el chagant de la chustisia, que tal desafuero, de pedraes consentia. El bon caballer, en sa llansa i en son caball, feu fuchir á mes de cuatre, que no sabien qu’aquell caball y aquella llansa son unes de les mes riques choyes de nostra patria.
Vach vorer el segon dia, entre la batòla de chent que marechaba, llorons, que no mamaben, turcs en algunes turques, payasos, pantalons chirats del revés, sombreros de cuant renegá Mahomo, bates, vestits y mocaors d’ alguna sarrapastrosa, pillos disfrasats de siñorets, siñorets disfrasats de pillos, una so-Rita ó una so-Ramona en vestit blanc y vél blanc y còs blanc y tot blanc (¡sòls les sinagües portaba negres!) També em feu molta grasia una comparsa de dèu ó dotse homens de chispa y de pelo en pecho; s’ habien trobat una petaca y buscaben el seu dueño, volien que se tirára a la Lloncha del Oli; parlaren á un alt personache del trenta negre y del cuaranta róch; a un atre que també es alt y guapo li digueren algo del berrinche y de no sé qué chuaeta en les pasaes elecsions á un atre que cuant haguera bòus y presidira, es posara guants negres; á tots donaben broma y el públic els seguia com á un batech els chiquets. També dien algo de legals é ilegals, y repartien «El globo,» periòdic que recomane als afisionats a la literatura. Y vingué el terser dia, y com era l’ últim, torná á eixir la cafrería de llauraors en trompetes y navaixes y paraules que no se poden posar en lletres de mòle, perque son pecats d’ els gròsos, y tornaren á eixir els mateixos que ixqueren els atres dies; pero res de gust, res d’ inchèni; algunes comparses en músiques, pera traure cuatre chavos; els mateixos trastos vells, en fi, una maixquerá de pòble.
Cuant me retiraba cap á casa, vach vorer uns cuants disfrasats com aquells que pòrten els sirialóts; véstes blanques, cares d’ agüelo y corones doraes de llautó. U d’ ells portaba un cartell damunt d’ un bastó, qu’ en lletres molt gròses dia:
¡¡No nòs quieren!!
(…)