El fonògraf

[3] El fonógrafo

¡Qué coses inventen els homens, caballers!
¿Vostés encara no han vist el /fonógrafo que
hiá instalat en un salonet del café del Siglo?
¿No? Pues vachen, que no els penará.
Alló es una bruixería, y si yo fore un fac-
sios de eixos que volen la inquisisió, cremabe
viu á Edisson que eu ha inventad.
Damunt de una taula hiá un aparato com
una urna; feste conter que es un sentcames y
que cada cama, que es molt llarga, te á la
punta una forqueta de fil d’arám y goma.
S’asenten rodechant la taula deu ó dotse
persones y se posen aquelles forquetes á les
orelles, com al cual, que pareix que porten
bós. Y enseguida escomeses á sentir tot lo
que vols: Gayarre en la seua veu natural; Cas-
telar tirant discursos de repubicá y de mo-
narquic, perque eixe ya li fá á tot; la Patti tal
com cantabe el añ pasat en els Estats Units,
no en els del carrer del Aigua, sino en els de
América; el emperador del Japón dientli bue-
nos días á la emperaora; la marcha nasional
de Mégico, que es igual que si sentires alló de
El siñor Sèqua es
un meche molt afamat;
el sultán de Marruecos que tús, fentse el cos-
tipat, per no pagar lo que mos deu; els relin-
chos del caball de Espartero; les canonaes de
la guerra del fransés… en fi, tot lo que pu-
gues demanar, alló es una desmesía.
Com á que enacabant tú mateix parles y la
teua veu se quede alli y enseguideta escomen-
ses á sentirte, más que estigues en la boca
tancá. Per aixó el amo, si vol, te trau mils de
veus que ha replegat per tot el mon y fa par-
lar á quí li done la gana.
Aixó es el fonógrafo. Á eixos poquesvergo-
ñes que huí diuen blanc y demá negre, á
eixos pillos que davan te llaven la cara y no-
mes chíres la esquena te pelen viu, á eixos
que en una /sablá te trenquen l’ eix, y endespués
no sen recorden, els posaríe yo un aparato
als mateixos morros; y en sí que arribare la
ocasió, trauríe la seua veu y els diríe: ¡yas,
negau ara, morral!
Oy, y que no hiá mes, perque cada veu se
quede en un silindre y allí la tens hasta el
día del chuí.
El amo del fonógrafo ha replegat ya, y el
aparato eu ha repetit als que han volgut, una
romansa que el atre día estabe cantant la Nal-
bert, uns versos que digué Llinás y varies
converses de persones ben conegudes así. Y
tot se sen igual que si els sentires á ells.
Ahir vach anar yo, y enacabant de sentir
cantar y parlar á molta chent, mos va dir el
amo: «á ver si conocen ustedes á estos seño-
res, que son de la capital.» ¡Ché! Se va sentir
un roído com si se trencare una cherra y tots
els que escoltaben van esclamar: Oy, aixó es
la veu del Figuero. ¡Y van asertar! Endespués
se sentie á un atre que may acababe de par-
lar; el amo mos va dir: «este señor me ha
consumido todos los cilindros y aun no ha
tenido bastantes.» ¡Clar, com á que el que
parlabe ere Ismael Gonsales!
Yo crec que la gran cuestió, la millor proba
seríe que el fonógrafo repetire sis paraules,
no mes sis, de March.
¡Peseta á que no!
(…)