A València trobem dos fets capitals i no sabriem dir quin dels dos és més deplorable. Lo primer és la indiferència general de tots aquells qui no són dins lo rogle, ben estret, per cert, d’aquells qui prenen interés per estes qüestions; indiferència prou pijor que la lluita i la impopularitat.
L’altre fet és la divergència, per no dir anarquia, que hi ha dins lo rogle mateix o, millor dit, lo fraccionament del rogle aparent en roglets reals i verdaders que ni s’aclarixen ni s’entenen mútuament. No s’entenen los escriptors de la Capital i los escriptors de fora i dins cada localitat no s’entenen los escriptors de diferents tendències.
Hi ha los escriptors populars, aquells qui escriuen un valencià corromput, corrompent-lo en general encara més a l’escriure, emprant una ortografia qui vol semblar-se a la ortografia castellana i trossejant les regles més rudimentàries de la Gramàtica fins al punt que se’n ressentixca la claritat del concepte. No cal dir que tal tendència té una literatura abundosa com a que son conreu és a l’abast de qualsevol. Més pasmós fon que tinguera un sistematisador i de no vulgar cultura, mes que no fos precisament allò que’s diu un filòleg. Lo senyor Nebot i Pérez, dolent-se de la decadència de la literatura i del divorç entre estos i los defensors d’un valencià, cregué trobar la solució decantant-se del costat de la Gramàtica i de la ortografia castellanes. No ho creuriem si no fos que tenim al davant los seus Apuntes para una Gramática valenciana popular (Valencia — Ripollés — 1894) qui arriben fins a deformar la fonètica de la Capital, tot i essent una de les fonètiques més corrompudes del Reine i fent les afirmacions més gratuites, per tal d’adaptar-la a la ortografia castellana. I cal dir que al Prólogo mateix d’eixos Apuntes fa vore molt clar que d’una banda anaven les seues candoroses i ben intencionades teories i d’altra lo seu bon seny lo qual l’imposava la unitat de la llengua literària de València i Catalunya. Clar és que no reeixí, com no reixiria cap llegislador pretenent subjectar a normes un voluntari i, fins a on cap, conscient anarquisme.
Hi ha rerassagats del huitcentisme qui escriuen coses més o menys curioses en un llenguatge molt pintoresc i apedaçat, tant més valencià per ad ells com menys comprensible. No tenen cap sistematisador de llurs tendències ni mai s’ha desitjat. ¿Per a qué?
Hi ha uns altres qui’s subjecten o pretenen subjectar-se a les normes ortogràfiques i gramaticals fetes a Barcelona. Tenen la justificació de la manca quasi total de doctrina sistematisada, raonada i sostinguda per fortes autoritats i lo desig natural d’ésser llegits per un públic més nombrós. Contribuixen a l’empobriment de la llengua literària, llevant-li una contribució que té bon dret a exigir als parlars valencians i no fan res per a resoldre lo problema d’empobriment espiritual de València.
(…)
