I arribem a la fi, deslliurant-vos del cansanci que produïxen sempre les coses desagradables: el fer paleses les lacres socials; i en este instant, abans de l’acabament, ens convé fer constar ben rebé que en ningun període havem volgut fer labor demagògica; car nosatres no prediquem l’enderroc de la civilisació occidental per l’entronisament de la incultura. No. Nosatres assenyalem la conveniència d’elevar les cultures populars; car, quan més s’enlairen, més creixerà el nombre dels capaços d’una cultura universitària, d’una alta cultura, que anirà transformant eixa civilisació devoradora d’individus, de pobles i de races, erigida per a la major glòria d’una minoria.
I, ¿qui ha de fer eixe miracle de transformació, sinó l’escola, eixe jardí on es transplanten les ànimes populars per a rebre el conreu que els cal i el rec vivificador d’una ensenyança complementària que enlaire la pròpia sense destruir-la? I ¿qui serà el delicat artífex que tracte estes ànimes tendres, àvides de la llum del saber necessari i de la perfecció de llurs incipients coneixences, sinó el mestratge en l’escola? Aquell mestratge capaç d’anul·lar la pròpia personalitat, màxim sacrifici que el convertix en sacerdoci. Aquell mestratge capaç d’identificar-se amb la seua demosofia, que vullga cercar l’ànima popular, sentir els seus batecs i les seues inquietuds, que sàpia devallar de l’Olimp de la seua saviesa universitària i no pretendre que siga el poble qui puge a ell com l’idòlatra va a cercar el seu ídol.
El mestratge en l’escola pot elevar la cultura nacional o soterrar-la, segons que s’identifique amb l’interès cultural del poble o dels seus dominadors; però el mestratge en l’escola deu ésser la palanca propulsora de l’avançament del poble, elevant la seua cultura, i no la barrera infranquejable entre el poble i la civilisació, intentant infondre-li una cultura estranya. Per ço els benemèrits patriotes que exerciten el mestratge no deuen perdre d’esment que la cultura no s’imposa, sinó que s’enlaira i perfecciona amorosament, ni oblidar que quan s’imposa una cultura per un Estat dominador, es destruïx la consuetudinària i el poble que la sustenta; que és per ço que davant de la civilisació occidental moren, tràgicament, els pobles sotmesos, per compte de civilisar-se.
Per a elevar la cultura del poble és de tot punt necessari que entre la llar i l’escola no haja solució de continuïtat i que el mestratge, oh mestresses i mestres!, siga com la consuetud il·lustrada, per a què entre el poble i els cultors no haja que recòrrer ninguna distància; i no hi haurà res millor, si voleu fer labor eficient en pro de la humanitat i de la cultura, que proporcionar-vos la clau de l’ànima, exponent i índex de la seua cultura prehistòrica i consuetudinària: la seua pròpia llengua, que en nosatres és la valenciana, i quan en possessió d’esta clau vos identifiqueu amb els vostres deixebles, féu esforços sobrehumans per a elevar-los i perfeccionar eixa cultura, sense fer d’un nacional un estranger.
