Les garrotades de Sant Pere
Quan el Nostre Senyor i Sant Pere anaven pel món predicant i recorrent els pobles d’aquesta contornada, s’esdevingué un dia que se’ls va fer de nit a mitjan camí entre Xixona i Sant Joan. Es trobaven enmig d’un camp d’ametlers i garrofers, mentre al cel, ja fosc, parpellejaven les primeres estreles i les ombres de la nit anaven emparant-se de tot. Veent açò, Jesús va dir al seu deixeble:
—Pere, obri ben bé els ulls, que ens cal buscar posada.
Caminaren un poc més i van veure, una mica apartada del camí, una casa grandota, esgavellada i lletja, vertaderament, no tenia massa bon aspecte. Però, què hi podien fer? Arribaren en aquella posada de camí, de mal camí, i demanaren un lloc per a dormir. L’hostalera, una dona malcarada de mirada agra, els aconduí a un petit habitacle descuidat on sols hi havia un llit gran apegat per un costat a la paret del fons.
Quan es quedaren tots dos sols, el Nostre Senyor va explicar a l’Apòstol.
—Mira, Pere, jo em gitaré aquí, a la part de dins, i tu dormiràs a la part de fora.
Es van gitar tal i com Jesús ho havia dit, però Sant Pere, que era una mica poregós i molt malfiat, no estava gens tranquil: no li agradava aquella posada de mala mort, i molt menys li agradaven les cares de la gent que havia vist al menjador. «Si semblaven males persones, roders, malfactors, gentola… no sé… mala barraca!», meditava Sant Pere preocupat. Últimament, es va dormir.
Però desgraciadament, l’Apòstol tenia raó aquesta vegada. Passada ja la mitjanit, uns homenots mig borratxos, d’aquestos que els agrada armar gresca, entraren dins la cambra, enganxaren el pobre Pere, que dormia a la part de fora, i se l’emportaren enlaire al corredor. Allí, un d’ells va preguntar:
—I ara què fem amb aquest?
—Li pegarem una bona passada de llenya! —va decidir el qui en semblava ser el cap.
I pim! pam! Al pobre Sant Pere li van pegar un repàs que el van deixar baldat. Quan l’infeliçot de Pere tornà al llit, es va dir: «A mi m’han fet blau i al Senyor ni l’han tocat; és clar, jo dormia a la part de fora i ell tan a gust allí dins. Xe, què bé! Doncs demà no serà igual!».
A l’endemà, s’alçaren de bon matí, predicaren per allí propet i a la nit tornaren al mateix hostal. Però Sant Pere, que no les tenia totes, li va dir al Nostre Senyor:
—Senyor anit em van espolsar una pallisa d’a xavo, i tot va ser perquè jo dormia a la part de fora.
Comprensiu, i coneixent el pensament del seu deixeble i potser alguna cosa més, li respongué el Nostre Senyor:
—Pere, no patisques, que avui tu et gitaràs a la part de dins i jo dormiré a la part de fora.
Un poc més tranquil, Sant Pere s’adormí com una soca. Però Ai!, entraren els mateixos de la nit passada i digueren:
—Anit va rebre el de fora, aquesta nit tindrà garrot el de dins.
I al pobriu de Pere me’l tornaren a traure del llit i li van donar vara fins que es van cansar.
D’aquest manera Sant Pere va rebre els dos dies: l’un per no haver tingut confiança en el Nostre Senyor, i l’altre perquè, dut per la seua por, havia arribat a preferir que li pegaren al Nostre Senyor abans que no a ell.