No porem allargar-mos molt…
D’això que vaig a contar deu fer
prop de coranta anys. Sa casa nostra estava damunt un pujolet, i una de ses
parts d’aquella petita hisenda era una tanca llarga, molt llarga… Casi no en
tenc memòria: està tan lluny allò!
Sí tenc memòria de que pocs dies
antes de Sant Joan, es 24 de juny, es al·lots de sa casa, i molts altres, d’es
vesins, recollíem llenya; argelagues, romaní, cepell, trossos de madera que no
servien, esteperes, rames de pi i de savina, fulles seques de qualsevol classe
que fossen; argelagues sobretot. I allí sa llenya, donàvem compte an es
director de tot allò, que solia ser, i per força ho havia de ser-ho, es més
vell, no arribat encara an es 20 anys, i ell manava, i lo manat es feia, que a
les vuit en punt estassen es nou focs, i a les set i mitja allí estaven, a sa
tanca llarga: nou munts de llenya, ben arreglada, d’un quintar es primer i
d’una arrova s’últim.
I ja estan allí, ben hermosos, en
filera i separats tres o quatre passes un de s’altre.
Estam sopant, i prompte van arribant
vesins i vesines, acompanyades algunes d’aquestes de s’enamorat: tots (es
hòmens) porten es seu tros, sa seua pistola o es seu cotxorrillo, que llavò no
hi havia encara més armes que ses de pórvola sola: ja veurem, quissà, que
davant de sa pórvola hi solia haver metralla, però no serà anit. Parlen un
rato, i de prompte va un de naltros, es al·lots, cridant: ja encenen, ja tiren!
Surten es vells i ses dones, i tota sa companyia, i efectivament…
Pertot es veuen focs, de totes parts
surten tirs, canonades pareixen, hasta en es Castellar s’hi veu una grossa
flamarada. Estam es al·lots (i crec que en aquell moment tots, tothom) esperant
s’orde de mon pare, s’orde d’encendre… Orde donada i complida per tots, tots
contents, alegres, ballant. Sols Déu podria dir llavò que sa veu de foc,
al·lots, que tanta alegria els donà partint de mon pare podrien tal volta
rebre-la algun dia amb no tant de goig. Allí, a casa, tot era broma; allà…
I seguint sa festa, ja es sap: són
nou es focs? Aquí d’es hòmens! No hi ha més remei que saltar-los, des d’es
primer foc hasta s’últim foc, i si es cremen, que es cremin (ningú es crema), i
an es mateix temps que van saltant uns i repica una parella es tambor i ses
castanyoles, desparen es altres es seus trossos, ses seues pistoles, es seus
cotxorrillos; i com es putjos vesins són més alts, i mos dominen…
Són les onze i es nostro bon pare
resol que sa funció està acabada ja. Es vesins es despedeixen, es vells se’n
van (supòs) as llit, i es al·lots…
Entre parlar de si a Can Fulano o
Can Sutano hi havia més o menos focs, i de si en tal o en qual hi havia hagut
més o menos trossades, i pistolades, i música, i xerrant d’altres coses mos
passam es temps hasta que recordant, a les tres, que és dia de Sant Joan i que
hi ha que veure sortir es sol, mo’ n’anam cap a’s port, a mitja hora, i allí,
mentres que ses al·lotes (crec que n’hi havia algunes), acompanyades,
naturalment, de ses seues mares, no em record quina cosa busquen dins d’es
cànem (costums de llavò), naltros mo’ n’anam a s’hermosa platja a pendre un
bany… Ja, elles i naltros, reunits de nou, mos donam es molts anys i bons,
cosa que és molt de costum, i tots, totsols o aparellats, mo’ n’anam a ca
nostra, a menjar-mos ses primeres figues rojals de s’any, que per aquell dia
teníem reservades; i ben pentinats i posats de gala mo’ n’anam a sa parròquia,
a sa missa major, que amb devoció oïm.
I acabada sa missa surt es bon
capellà, i degudament revestit i en sa mà es salpasser, beneeix ses manades de
cabres que perquè siguen beneïdes passen per davant d’ell, a la carrera i
sonant es picarols, alguns pastors (d’afició sa major part), i que per
lluir-les les porten i que per això les han cuidades tota sa nit, i les han
empicarolades.