Son les 6 de la tarde, l’hora poc mes ú menos que’l pon pareis una canal pe la que s’hi espentexen de l’un al altre rucs, pollins, algun que altre maxo y moltes perssones de totes edats. De cuan en cuan se sin un ¡oxque!¡ollaó! armonisát per mes d’un bram que disse endeviná lo gran desfessi que te d’arribá a la cuadra y milló al pesebre, la boca euberta de la bestia que’l solte.
Son mols los rucs que à pas mes ù menos llaujé van seguin la professó enta casa.
Ña de moltes menes y de mols pelajes y alssaes: desde’l galiòt en estampa de gamell, patút, hossút y desgarbát, hast’al nano, moruno, enredadó y de pas de pantin gana passan pe’ls mixàns que en eissos hi abunden los enssumadós y tossúts, que venen a se un marturi pa l’amo cuan à dabàn d’ells ensserte à caurelis una somera, y mes si e del pelaje de colò de sendra. Allabonsses e de veure les enssumaes que peguen, pa mirà al sel acte seguit, fé la risalleta y empendre contens com’a xinxols un curt galopèt acompañát de un bram y de pets i cosses les mes de les voltes.
A n’eissa hora mos trobem à la boca del pon dos amics y aprop de nosaltres ña una pissarrae de somera, y que cossa, com si tots los rucs s’haguesen aparaulàt no ña cap que al arribà à tan atractiu corrèt no faxe una cariñosa reverenssia, la ensumae corresponen, y tot lo demés que aquella fraganssia li fa sentí. Pero cas estrañ; n’arribe un galiót, escardalenc, mes fllac que un canís, d’eurelles caigudes, mirae d’amoinàt, pas galvanê, potsse per que’l seu possàt diu à la llegua que l’ordi tavolta l’hay donen en un porró y que la rassió de toxo la te sensse mesura. Un ruc que sol tenia la pell y’ls hossos. Los de les anques à ben segú que podrien ben be serví pa penxà l’alforja y no eren poques les nafres y tocadures que se li víen per tot lo cos, amès de uns foràts à les eurelles produits pel mal de fis.
Tots menos eis van fe allí la reverenssia, i sol eis va tindre la sort de llibràs de les garrotaes que sempre venen à se la paga de semellantes enssumaes.
Mos va xocà tan que aquella bestia fes demostrassió de una virtut que en pareguts cassos no tenen los seus compañs, que no vam puguè per menos que aturà à son amo, en qui teníem molta franquesa, y preguntali:
—¿Com no ha fet enssumae y reverenssia’l seu ruc?
—Pobrèt; com voleu que enssume si no te ànimos de res. Fa tems que’l tinc a mixa rassió, perque no tinc ordi y la palla no gaire abundanta, pero tal com lo veheu e un ruc de preu.
—No’n fa la cara.
—Que no? Pos fa mols pocs dias que d’éll vax pagà de contribussió nou duros, mes vin que me’n va costa quinse fires atràs, cónteu à com m’està eíssa alimaña, ara que no tenin com no tinc enguañ lo rebóst provist pa’l seu pesebre, lis dic que si no fos los malaits nou duros que m’han arrencàt los contribussioneros ya farie dies que l’hauria donàt pa’l carro de Mateu, pero ara è custió de traureli tot lo suc que puga que per mol que l’in faxa xorrà, no farè la pau.
Y penssam los mols rucs que deu de ñ’aure à Fraga d’eìssa faxa mon tornem cap à casa penssan la molta rahó que teníe l’amo del ruc que tan mos ha crídat l’atenssió.
