Lo Dissabte de Glòria primer
Lo Dissabte de Glòria de primer
no era com és avui:
de primer era festa de gran remor,
los minyons s’armaven tots de bastó.
Se reuniven al carrer del campanil,
tra grans i petits se n’hi comptava més de mil.
Miraven tots en alt que muntessi lo campanaio:
lo dissabte de Glòria era sempre a horàrio.
Lo campanaio era sempre puntual,
la corda del badall preniva a mans.
Al primer toc del campanó,
los minyons alçaven tots lo bastó.
Tiquirriaven a veus fortes de contentesa:
«Glòria! Glòria! És ressuscitat Jesucrist!».
A les portes i als portons
escudiven amb els bastons.
A brigades se dividiven, corriven
per los carrers i carrerons
anunciant les bones noves
a pobres i a senyors.
Les campanes deslligades
feven totes gran remor:
lo bell repic a ball de Santa Maria
i lo gran cop del campanó.
Era una música bella:
lo so de totes les campanes,
les veus dels minyons
i los cops dels bastons.
Fusilades i esparatoris
s’enteneven en tots los carrers.
Al so del gran repic a ball
los treballadors deixaven lo treball.
Era la contentesa dels minyonets
per l’empromesa del cocarroi.
Eren usances antigues,
ara a poc a poc ne morin.
Les mares de família eren ocupades
a fer casadines, casquetes, tortes i semoletes.
En cada part de carrer hi eixiva bella olor.
Lo Dissabte de Glòria de primer era festa de gran remor.