Pròlech
La llénga catalana era ja arribada en plè segle XIVè. al pinacle de sa splendorositat. Conegudes són de tots los esperts filòlechs les numeroses e excelents obres, impreses o manuscrites, qui evidencien la preponderança política e literaria de la Confederació catalana-aragonesa en la dita centuria, com ben notori és lo splet de prosadors e poetes qui floriren en la succehent fins a haver del tot complerta sa evolució natural. Ab la unificació dels comtats e reyalmes de la Península ibèrica, en lo XVIèn. segle, perduda la hegemonía política de Catalunya, forçosament devia seguir la decadença de la llénga nacional única scrita, del català literari. Tres centuries de predominança forastera bastaren per transformar la antiga nacionalitat catalana en un agregat de pobles qui, desentenent-se de la caracteristica unitat de llur idioma, s’han apropriat e fét connaturals una gran varietat de formes dialectals més o menys vicioses.
Vingué, per ventura, lo desvetllament crítich-sociològich del XIXèn. segle, preconitzant, com a final aspiració de la humanitat, la autonomía individual e colectiva de tots e sengles pobles de la terra. De hon, aquesta natural aspiració, dexondint e revifant a poch a poch lo somort sperit català, portà l’actual renaximent literari, iniciat vers l’any 1840, lo qual esma-perdut e inconscient, ha procehit fins are a les palpentes, constantment afexugat per lo rutinarisme d’una falsa evolució. E no és que, perçò, li hagen mancat mestres e guiors. Emperò, malgrat d’una vintena de gramàtiques pseudo-catalanes e d’una dotzena de diccionaris, publicats des del any 1819 ençà, per participar de les preocupacions degenerades del metéix poble que pretenien dirigir, a la més lléu observació lingüística d’algun studiós filòlech, són aquells tantost romases deficients e destituits d’autoritat. Per què, en tant que llurs autors se concretaren en particularisar alguna de les diferents formes locals, e no fonamentaren los llurs treballs en la tradició, qui és la mare de tot progrés, mal podien oferir la precisió, fermesa e puritat que una literatura històrica renaxent té indiscutible dret de reclamar.
Bé és hora, donchs, ja entrats en lo XXèn. segle, de colocar la llénga literaria catalana al lloch que li pertany, çò és al costat de la francesa e de la castellana, germanes séues. Per açò, convenia no solament aplegar les disseminades formes de la derrocada tradició qui, entre tots los pobles de la antiga nacionalitat, stan donant fè de vida, mas encare calia sporgar e nedejar la parla més generalitzada d’un munt de vocables e espressions barbres qui, infiltrant-se, en les scoles, dins lo cor del jovent, la han insensiblement svahida e desfigurada. Tant és axí, que, del nombrós estol de scriptors qui cuyden conresar les Bones lletres, són ben comptats los qui conexen tota la valor fonètica de les beceroles catalanes.
No pot tenir altra esplicació la arbitraria generalització del article bordench el e els, méntre que aquella e, devent-se amparar de la l, com ho faria ab qualsevol altra consonant, resulta poch o molt clara; tant que los antichs se-n servien per significar la contracció ben mostrada de e lo, o en lo, com és de veure en la Crestomatía de Bartsch e en les Obres de Milà. Si algun novellador modern, al reproduhir obres dels nostres clàssichs, s’ha permès de duplicar aquella e, fent-la precehir d’una altra e o i, no ha dexat de falsejar barroherament la dita forma del tot propria e correcta. Encare més, que aquell bort el ja may podrà reproduhir lo sò catalanesch de lo o l’ (en francès le, fent la e muda, e en provençal lou, pronunciant-lo a la catalana). E, què costaria de fer, tal com tots-temps s’és fét, la dita o muda, con acaba ab vocal la paraula precehent, axicom fèm ab al (a lo), del (de lo), pél (per lo), etc.?
Noresmenys és de veure la distracció dels scriptors catalans en l’abus de la a, davant m, n, s e u (no essent tònica) en final de paraula, no comprenent que, puix és àtona, deu forçosament substituir-se per e, la qual sémpre ha tingut lo sò més fluix que no la a. Axí, don-am e don-as, port-am e port-as, dels verbs donar e portar, fóra tan grossa errada de no pronunciar-les fent la a tònica, com la d’aquells qui s’obstinen en scriure lo plural dels substantius dona e porta, no més que afegint-hi una s, que llegint a la catalana, sens freturar d’accent, may no significaran altra cosa que les persones dels verbs demunt dits. Donchs la tonisació catalana sémpre téndeix al accent agut més que no al sdrúxol: per ex. musich e castich, e no músich ni càstich; nob-le e pob-le, e no no-ble ni po-ble.
Es aquesta una de les proprietats més essencials, e ben oblidada, de la nostra parla, que no solament en açò, mas en molts d’altres punts la fan més acostada de la francesa, que no de la castellana. E aquesta és la principal rahó qui-ns ha mogut a donar en la forma que vuy donam lo present diccionari, hon havèm procurat aplegar lo major nombre possible de veus vulgars o apropriades a la lléy fònica catalana, enriquint-lo d’alguns milers de vocables no publicats encare en ningun altre arreplech consemblant.
Malgrat açò, ab la fí de fer més amanós lo nostre treball, havèm suprimit alguns derivats d’aquelles paraules que cadascú avinentment podrà formar-se. Tal és la substantivació de la major part dels verbs, qui solen tindre dues formes. Per ex.: d’anar, afalagar, caure, encéndre, pendre, podèm fer anada o anament, afalach o afalagament, cayguda o cahiment, encesa o enceniment, presa o preniment, etc.
Aximetéix, no-y havèm enclos ningun adverbi en ment, per ésser comú a tots los adjectius e participis adjectivats. Per ex.: de gran, granment; de comú, comuna, comunament; de dolent, dolentment; de pervers, a, perversament, etc.
Altretant havèm fét ab los participis regulars dels verbs, formant-se los de la primera conjugació afegint at a la radical (de am-ar, amat); los de la segona prenent ut (de tém-er, temut, de venç-re, vençut); e los de la tercera, acabant en it (de coll-ir, collit).
Encare caldrà tenir en compte que tot vocable que hom no trobarà, segons la fonètica vulgar, ab a o u inicial o mijancera, deurà cercar-lo ab e, o ab o, puix que essent lo present diccionari una ampla rectificació e desbroçament general del idioma vulgar, no fóra just de subjectar aquell a la pronunciació fònica, menyspresant la lléy primordial etimològica, per dissort, bon xich desconeguda dels scriptors catalans.
Finalment, anam are a donar la deguda esplicació de la cabdal reforma en lo present diccionari introduhida, la qual havem cregut imprescindible per restituir a la llénga catalana l’enfranquiment de què gaudía ja en lo XIVèn. segle. Donchs no és altra que la descomposició de la x en cs, sémpre que no té aquella l’únich sò de xeix que en bon català tots-temps ha tingut, stalviant-nos axí la i (simplement eufònica e sobrera) que alguns volen anteposar a la dita x, méntre que en lo millor temps de la llénga may no la usaren sinó a la fí de paraula: per ex.: metéix, metéxa; conèxer, coneix. Té l’altre sistema encare una contrarietat insoluble: en la partició de paraules com de-xar, renà-xer, quína lletra eufònica podrà ningú may ficar-hi? Donques la més rahonable solució, per resoldre lo cas de no poder un hom pronunciar a la catalana (çò és ab lo sò de xeix) vocables tan erudits com examinar, èxít, exodi etc., quín altre remey hi haurà sinó scriure-les, segóns lo propri sò ecsaminar, ècsit, ecsodi, dexant al us vulgar lo sò natural que deuen tindre les llurs similars examenar, exit, exida?
D’aquesta regla, n’ix naturalment una altra, prou usada dels antichs, e sóbre-tot fonamentada en lo sentit comú. Tal és, que devent se, per tradició, suplir la sílaba ex per es, com en esperiença, estrém, estraure, etc., sémpre que a una veu etimològicament no li corresponga sinó s líquida, no-y haurà may rahó per suprimir-la del tot, ni menys per anteposar-li una e, com la majoría fan, a la castellana, lo qual falseja del tot la paraula. Axí, obrant en conseqüencia e correctament, no scriurèm sinó sceptre, scíàtích, scient, sperança, etc., axicom en general són ben acceptats los vocables consciencia, grat-scient, despullar, e molts d’altres, no fent en açò més que seguir la bona tradició no solament de Catalunya, mas encare de França e de Italia. Semblant innovació no dexarà d’apàrer a tot-hom de sana pensa e de sperit despreocupat una reforma indispensable ensemps que un acte de justicia envers la nostra benvolguda llénga literaria, bé prou e massa desvalguda e malmenada.
