Lo pastor y la pastora
LO PASTOR
Ab las ulladas que dónas als altras,
altres alegras y·m matas a mi;
però com jo a tu tant t’estimo,
aqueixa pena no la puch sufrir.
Ara conech que la mort me desitjas,
ara ja veig que desijas ma fi.
Moltas finesas un temps me donabas,
me prometias un amor sens fi;
però tot lo que tus llabis me dèyan
ara ton cor ho vol tot desmentir.
Ara conech que la mort me desitjas,
ara ja veig que desitjas ma fi.
Lo temps passat quant me lo represento,
aqueix recort m’arranca mil suspirs.
Temps és estat que tu bé m’estimabas, may fos vingut aqueix temps per mi!
Ara conech que la mort me desitjas,
ara ja veig que desitjas ma fi.
Si ton amor tenia altres objectes,
com no m’ho deyas quant me declarí?
Antes ma flama no fos tan encesa
fóra estat fàcil poder l’extinguir.
Ara conech que la mort me desitjas,
ara ja veig que desitjas ma fi.
Ara que veus que ja m’és impossible
curar la llaga de mon cor ferit,
en ma presència ab altres t’alegres
y a mi me matas d’un cruel verí.
Ara conech que la mort me desitjas,
ara ja veig que desitjas ma fi.
LA PASTORA
Gentil pastor, que·ls teus plors s’acaben!
Jo t’amo tant com tu m’amas a mi:
has mal entès de mos ulls lo llenguatge,
quin·és aquella que·t pot aborrir?
No cregas, no, que la mort te desitga,
no cregas, no, que desitje ta fi.
Si t’he fet crèurer que no t’estimaba,
mon cor incert se volia aclarir;
volia vèurer si tu m’estimabas,
ara jo sé a què·m dech atenir.
No cregas, no, que la mort te desitje,
no cregas, no, que desitje ta fi.
LO PASTOR
De quin consol són tant dolsas paraulas,
de quin consol per mon cor afligir!
Deslliurat só de mas cruels suspitas
y·l meu contento no·t puch exprimir.
Perdona-me, fidel amiga mia,
si m’he cregut de tu mal agrahir.