Antoni Febrer i Cardona: Ègloga setena

        Melibéo. Dáfnis s’èra assegud per casualidad deváll una alzína, Córidon y Tírsis havían uníd els sèus rebáños: Tírsis las ovêllas, y Córidon las cabrêtas plênas de llèt. Tots dos es trobávan en la flór de la sèua edad, tots dos èran d’Arcádia: émulos per cantar, y promtes per respóndrer. Próp d’allí, mèntres que jó cobría las téndras murtèras contr’els rigòrs d’el fred, m’èra fuit el boc cáp d’el rebáño; y en matèx tèms vátg veurer Dáfnis: el quál luègo qu’em vèu â mi, me diguè: vína aquí, Melibéo, el boc y els tèus cabrids están en llóc segúr: si tu tèns un póc d’espái, vína aquí â reposar â l’òmbra. Els tèus bóus vindrán èlls matèxos aquí â beurer per aquests práts: aquí el verd Míncio cobrex las sèuas ríbas d’un téndre cañar, y los axáms de las abêllas fán resonar aquestas sagrádas alzínas. ¿Qu’havía de fèr? jó no tenía Alcíppês ni Fíllis per tancar dins l’estábla los añèlls desmamads: d’áltra párt Córidon y Tírsis tenían entre si una grán dispúta. No obstánt jó vátg preferir el sèu divertimènt â las mías ocupaciòns. Â las hóras dóns aquells dos pastòrs comensáren â cantar alternativamènt, perque las Músas áman el cánt alternatíu. Córidon cantáva el primèr, y Tírcis responía. Córidon. Nímfas de Beócia, que feis las mías delícias: inspiráu-me vèrsos semblánts als de mon amíg Códro (èlls cási iguálan aquells d’Apóllo,) ô bè si â cás tots no podêm conseguír-lo, jó penjarè el mèu sonòr fabiól â n’aquest sagrad pi. Tírsis. Pastòrs d’Arcádia, coronáu d’hèura un poète qui vá crexènt, afí que Códro s’escláti d’envêja: ô bè si èll m’alába mès de lo que jó meresc, ceñíu-me el front de báccar; afí que la sèua mála llèngua no púguie fèr-me dáñ en lo venidòr. Córidon. El jòve Micòn t’oferex, ô Diána, aquest cáp serrud d’un senglar, y las ramòsas báñas d’un cèro. (…)