(…)
Y, efectivament, Roseta había resibit una declarasió apasioná y en vers, del botiguer, que después de llechirla varies vegaes amagá en carácter provisional, dins d’una chocolatera, dalt de l’escudeller, per ser puesto ahon Paco no s’acostaba may.
Pero, mira per ahon, li s’ocurrix al seu marit comprar un gafarró en la plasa Redona, y al aplegar a casa y en ocasió de que Roseta estaba en lo mercat, rechirant per dalt del escudeller buscant un perolet pa ficar la llavor de naps, sinse saber com, ¡paf!, la chocolatera va a terra, y ella que tantes vegaes li había endolsat la vida, esta vegá li la amargá sinse compasió, pos al trencarse ixqué de dins la poesía en vers (segóns expresió del botiguer), y que día aixina:
A LA REINA DEL MEU COR
Tens dos ulls que son dos focos
de tanta claror que fan,
que al mirar donen sofocos
y que als homens tornen locos
per allá per ahón ells van.
Cuant te vech al mich la entrá
portant en la má la plancha
y en la postura que’t poses,
no mes de vore eixes coses
m’entren picors en la pancha.
Crec qu’el meu amor es clar
y a ductes no deixa lloc;
hasta el feche tinc torrat,
perqu’el meu cor sa tornat
un forn de carbó de Kok.
Teu es, pues, el meu voler
qu’es el primer qu’he tingut,
mes te ho dic en tot lo lleu,
vullme per l’amor de Deu
perque sinó soc perdut;
vullme com yo a tú te vullc,
o sinó fas coll de figa,
perque si el meu cor desgarres
com si foren botifarres,
me pencharé d’una viga.
(…)