Bm-1837-3
Sala d’una casa particular
bén adornada ab cuadros, mirays, &c.
(Na Catalina)
(déxa una granéra
que tenia en sa má, pren un espolsadò, espolsa sas cadiras, y surt en Francesc).
Catalina
¡Ay Francesc, que felis ès
sa qui no es veu obbligada
à serví! Déu meu! Val més
menjá dins cá seua favas
que no capons y galinas,
bóns estufads y panadas
ab señors mals d’aguantá.
¿Has vist un gêni
més aspre
que’s de sa señora nostra?
Res de tot cuant
feym li agrada;
axó ès dols y alló ès salad.
No li acertám may cap salsa,
una tróba qu’ès espessa
y s’altre qu’ès masse clara.
Comana carn de moltò
y diu qu’ha comanad vaca.
Llevó, tot heu comprám cá;
tot ley sisám, mos diu lladres.
Ab so rosari en sa má
un’hóra mos té plantadas
solament por un dobblé.
Axó no ès lo pigjò encare.
Diu que mos colgám dejorn,
y son las dozze tocadas
ó la una cada véspre.
Mos axecám à las cuatre
y tróba qu’ès masse tard.
Diu també que mans plegadas
sémpre estám sensa fé res.
Diguesme ¿axó qui-hu aguanta?
Jo ja no pug sufrí més;
y axí si sabs una casa,
tu en sabrás regularment,
qui necessitan criada,
fém favò d’avisarmè.
Jo no vuy essè un’esclava
p’es póc salari qu’em dona.
Si no en trób men torn á casa.
Francesc. Es menesté, Catalina,
à cualsevól casa vajas
per serví sufrí es señòs.—
As cap des més ni una maya
dexará de pagartè
sa señora en bóna pláta.
Cat. Si, ja-hy vaig. Des quinse sóus,
pues axó ès sa gran mésada
no-hy tróbas migja pesseta
bóna. Si es sóus los passas
será no més à las foscas;
tresetas, totas son falsas;
dobblés cabótas de clau.
Y cuidado qu’ella plata
no en dona may, sino aquella
llisa ahon no veuen armas,
ni lletras, ni
creu…
Franc. Don
Pedro
téng per cêrt que
cuand et paga
será en molt bóna moneda.
(…)