Un fill llagar en lu cos, una mara ferida en la ànima, un fill que de cap a peus és tot una llaga: «a planta pedis usque ad verticem capitis non est in eo sanitas», com diu de ell, compassionant-lu, Isaïes (cap. I, v. 6), una mara a qui cruelment han trapassat lu cor las feridas totas que en lu cos ha rebut lu fill: «quot laesiones in corpore Christi, tot vulnera in corde matris» (S. Hieron., in Joan. 19), un fill difunt en una creu, una mara espirant al peu de ella, un fill cadàver pendent de aquell abra feral, una mara al sou peu y sola, que vol y no pot davallar-na l’únich ojetta del sou amor, un fill que ha cessat de patir, una mara que cumença novament a penar, un fill que en la sua passió lu ha accumpanyat la mara, una mara que no té el sou fill per accumpanyar-la en la pena la més tràgica: és dulorosíssima scena que hagi mai attrahaït las admiracions piadosas del cel i de la terra, i que la pietat de una cumpassiva societat christiana a mi presenta avui, y a la vostra, oh fiels, tierníssima cumpassió. Un fill già difunt y cadàver… la flor, oh cristians, més fresca del camp s’és già desfullada, i’l càndidu lliri de les convalls és ja oscurat (Cant. 2, v. 1)! La bella rosa de Jèricó (Ecclesiast. 24, v. 18) ha perdut lu sou vermellor, lu sidro del Líbano (Eccles. 24, v. 17), lu siprés més frondós de Sion (Eccles., ibid.) i la palma més alta de Cades (Eccles. 24, v. 18) és già inclinada, és già seca la més úmida real de Jessè (Isaias 11, v. 10), la stella de Giacop (Num. 24, v. 17) ha perdut lu sou resplandor! lu vatisinat dels Profetas, lu disigiat dels Patriarcas, lu adurat de lus Reis, ell més no viu! És mort lu vero successor de David, lu Verbo de l’Eternu Para, lu fill de Maria espirà: expiravit (Lc. 23, 46). Qui pudrà esplicar lu sentiment y la pena de aquesta soberana Reïna en veura-se sola, priva del sou Unigènit? Lu sol se oscurà («obscuratus est sol»: Luc. 23, 45), caié en deliquis la lluna, se obscuraran las estrellas, la terra da en temblors, sa obriran lus monts y las penyas més dures: «terra mota est, et petrae scipsae sunt» (Math. 27, 51) lu vel sagrat del templa sa dividí en duas parts: «velum templi scipsum est in duas partes» (Math. ibid.), sa obriran de per ellas las losas de lus sepulcrus: «et monumenta aperta sunt» (Math. ibid.), lus rius ixiran de lus sous llits, la mar truncà lus sous límits, lus elements, la naturalesa, lu món enter en veura-sa sols sense de aquell Criador, que miran cadàver dessangrat sobre de una creu, tots sa cunfundiren.
(…)
