(Cuan s’apaguen les llums i antes d’alçar-se el teló, es sent la veu d’un narrador)
NARRADOR.— «Tots els anys, en les festes de Sant Jordi, eixen dos o tres escuadres de negres en l’entrà de moros. Això ho saben tots, però lo que mols ignoren, son les dificultats i peripècies que alguns d’eixos negres passen, desde que concebixen la idea d’eixir, hasta que estan baixant pel carrer San Nicolau, tots, tous i plens de goig, per vores aplaudits per el públic alcoià, que és el més entés en moros i cristians. En esta obreta voran a uno d’estos negres i les pegues que ha de resoldre pa eixir. Però millor que ho contem nosatros, val més que ho vegen vostés. Amunt el teló…!
CUADRO NUMERO UNO
S’alça el teló i es veu un piso de posició mitja. En la part esquerra un balcó que tira al carrer San Nicolau. En la part dreta hi han dos portes; una de la cuina, que es la del fondo i la del primer terme, d’un cuarto. Al fondo hi han dos arcs sense porta. El de la dreta du a un pasillo o recibidor que va a la porta d’entrà. En l’esquerra, a un atre pasillo que du als cuartos interiors.
Els mobles d’estil modern i nous. Aparador i sis cadires; també hi ha un silló gran, taula i florero damunt. Cortines en el balcó i en els arcs antes dits. Cuadrets, etc. làmpara acorde en els mobles. Tot molt pulcr i aseat. També hi ha una estufa de butano. Damunt de l’aparador, un tocadiscos anant. Està tocant una marxa mora.
(En un extrem està Rafel vestit en un batí d’anar per casa i porta enrrollà al cap una bufanda en forma de gorro. En la mà du un bracet de penjar la roba. Està seguint els compassos de la música i va recorrent el comedor de part a part. La dona (HORTENSIA), eixs de l’arc del fondo esquerra, es queda mirant-lo i se’n entra a la cuina menejant el cap. Ell continúa de lo més entusiasmat. Al moment eixs la filla (MARUJA) de l’arc esquerra i va i li para el tocadiscos)
MARUJA.— Pare! No sap que el tocadiscos no es nostre i que açò val mols diners?
RAFEL.— Però! Jo que he fet? Posar un disco de festes i prou!
MARUJA.— (Desconectant-lo i agarrant-lo pa entrar-selo dins) Si, però vosté no té pràctica i pot estropear-lo. Ademés, que este tocadiscos es estereofònic i vosté estava tocan-ne uno normal! Això no deu de ser bo pa l’aparato…!
RAFEL.— Xé, xé no hi ha pa tan! Jo no sé si es anormal o telefònic que dius tu, però es la música que més m’agrà. M’han deixat un disco i la posat.
MARUJA.— (Entrant-se el tocadiscos al cuarto) Ara vorem si anirà bé o què!
RAFEL.—Si, dona, si. Anirà bé. I si no va bé, ten compre uno i en pau…
HORTENSIA.— (Que acaba d’eixir de la cuina ha sentit les últimes paraules) Això, això devies de fer! Comprar-li un tocadiscos a la teua filla i no comportar que l’ampre a les amigues. Què diran les persones per ahí? Que no tenim diners pa comprar-ne uno!
RAFEL.— I no s’enganyen! Un tocadiscos val lo menos cuatre mil pessetes i a mi encara no em sobren.
HORTENIA.— Pa lo que vols si que en tens. Eixa idea que vo s’ha clavat d’eixir de negres, segur que el costarà més que dos tocadiscos junts.
RAFEL.— (Contemporanizant) Dona, això es mol diferent! Es una il.lusió que jo he tengut desde xicotet en el meu cor. Una volta que la complixca…ja puc morir-me!
HORTENSIA.— Xico! No ho sabia jo que ho tenies tan fondo!
RAFEL.— Bueno, això es un dir. Lo que passa, es que crec que seré molt feliç si aplega eixe dia.
HORTENIA.— (Mirant-lo) Llevat, llevat eixa bufanda del cap, que no sé que em pareixes! I alça el bracet dins l’armari que tot s’ho dixeu ahí i em toca a mi anar darrere de vosatros.
RAFEL.— (Està alçan el disco que tocava dins la funda) Què marxa més bonica! Quina música! Sentint açò i tancan els ulls, pareix que ten vajes al cel!
HORTENSIA.— Que barbaritat! Si no ho veguera no ho creuria…lo fort que t’ha entrat!
RAFEL.— Pues si; tinc una il.lusió tremenda. (Deixan el disco i agarrant de nou el bracet i forman) veus, veus, que gràcia tinc…?
HORTENSIA.— Ai! Què locos esteu i cuans diners aneu a gastar-se! (Entrant-sen als cuartos del fondo) En la falta que nos fan…
RAFEL.— (De cara al públic) Xé! Açò està bé. Rodes per on rodes, sempre hi han faltes en esta casa. En ca no diu uno de fer açò o allò, ja han eixit mils de faltes que no es poden tapar per no haver diners. Però si jo no demane res! Que vullc eixir de negre? I què? Serà un pecat? No és prou que jo m’ho arreplegue poc a poc, sense tocar un céntim de casa? Pues nada, la oposició en seguida. A retrau-re mare i filla que estan en conill i no tenen què posar-se pa eixir de casa.
Que si l’escola del xiquet costa un ull i la plaça està a cada dia més cara, que si les seues amigues gasten tan i mescuan. Total, un valle de lágrimas. (Pausa) I jo sé que es deveres, però, xé!, si no es ferem l’ànimo no fariem mai festes. Què carai! Ja que duro tot avant. La vida de hui en les cases, es un continuo pla de desarrollo i el que s’adorm no les tasta. A lletres, a plaços, a galtàes, pero avant…!
(…)