Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria: Rondalles de Mallorca

Bm-1895a-1.1

            A)

           

            Eu Frarêt.

            (Pollensa)

 

            Axó
era y no era bon viatje fassa la cadernera, per tú un aumut y per mi una
barcella.

            Axó
era un fraret que sen anava per un cami y va trobá una favêta. Mes envant va
trobá una caseta y s’hi acostá y digué:

            —
Ave Maria Purisima. ¿Me voldriau guardá aquesta favêta?

            —
Si, dexaulê demunt la pastera.

            Eu
frarêt dexá la favêta demunt la pastera y sen aná.

            A n’aquella casa tenian un gallêt. Eu
gallêt botant, botant pujá demunt la pastera y se menjá la favêta.

            L’ondemá hey torná eu
frarêt.

            — Ave Maria Purisima. ¿Me voldriau doná la favêta?

            — Oh frarêt! eu gallêt la s’ha
menjada.

            — Ydó, digué, eu frarêt, ó la faveta
ó eu gallêt.

            — Preniu eu gallêt, que s’ha menjada
la favêta.

            Es frarêt sen dugué es gallêt y camina,
caminarás senti tocá una missa. Entrá dins
[1] una caseta y digué:

            —
Ave Maria Purisima. ¿Me voldriau guardá aquest gallêt, que tench d’aná á
n’aquesta missêta?

            —
Si, dexauló dins eu corral.

            A
n’aquella casa tenian un porquêt, y eu porquêt grufant, grufant se menja eu
gallêt.

            L’ondemâ
hey torná eu frarêt.

            —
Ave Maria Purisima, digué, ¿Me voldriau doná eu gallêt?

            —
Oh frarêt! tenim un porquét y el s’ha menját.

            — Ydó, eu porquêt ó eu gallêt.

            — Preniu eu porquêt que
s’ha menjat eu gallêt.

            Eu frarêt sen dugué eu porquêt y camina,
caminarás sentí tocá una altre missa. S’aturá á una casêta y digué:

            — Ave Maria Purisima. ¿Me voldriau guardá
aquest porquêt, que tench d’aná á n’aquesta misseta?

            — Si, dexauló dins la pahisa.

            A
n’aquella casa tenian una muleta, y la muleta pegá una cossa y matá eu porquêt.

            L’ondemá hey torná eu frarêt.

            — Ave Maria Purisima. ¿Me voldriau doná eu porquêt?

            —
Oh frarêt! tenim una muleta y ab una cossa l’ha mort.

            —
Ydó, eu porquêt ó la muleta.

            —
Preniu la muleta qu’ha mort eu porquêt.

            Eu
frarêt sen dugué la muleta y camina, caminarás senti tocá una altre missa.
S’aturá á una caseta y digué:

            —
Ave Maria Purisima. ¿Me voldriau guardá aquesta muleta que tench d’aná á
n’aquesta missêta?

            —
Si, dexaulê dins la pahissa.

            A
n’aquesta casa tenian una nina que nomia Catalineta.

            —
Mumare, digué, ¿voleu que vaja á abeurá la muleta?

            — No, que te fogiria y l’hauriam de pagá.

            — No, mumareta, no me
fogirá.

            Ydó, veshí.

            Na
Catalineta sen aná á abeurá la muleta y la muleta li fogí.

            L’ondemá
hey torná eu frarêt y digué:

            —
Ave Maria Purisima. ¿Me voldriau doná la muleta?

            —
Oh frarêt! na Catalineta l’ha anada á abeurá y li ha fuyta.

            Ydó,
la muleta ó na Catalineta.

            Preniu
na Catalineta, qu’ha perduda la muleta.

            Eu
frarêt posá na Catalineta dins les auforges y camina, caminarás sentí tocá una
altre missa.

            S’aturá
á una casêta y digué:

            — Ave Maria Purisima. ¿Me voldriau guardá
aquestes auforges, que tench d’aná á n’aquesta missêta?

            — Si, penjaulês á
n’aquesta estaca.

            Eu frarêt dexá les
auforges, y quant no hey va essê, la madona de la casa senti que na Catalineta
plorava dins les auforges, y li va obrí y va veure qu’era una nina molt guapa.
Ella no’n tenia cap y li digué:

            — Mira; no digues rês,
estarás ab noltros y posarêm un cá rabiós, fermat á dins les auforges.

            Axi heu va fé aquella dona y l’ondemá hey
torná eu frarêt.

            —
Ave Maria Purisima. ¿Me voldriau doná les auforges?

            —
Si, preniulês.

            Eu
frerêt prengué les auforges y quant va essê molt fora vila se posá á di.

            D’una
faveta un gallêt, d’un gallêt un porquêt, d’un porquêt una muleta y d’una
muleta una Catalineta. Catalineta surt y doném una besadeta.

            Obri
les auforges y sortí eu cá y li va menjá eu nas.

            —
Catalineta, digué, quina rabiada m’has feta pendre!
Are ja no tench nassêt.

            Vat aqui sa rondaya d’eu frarêt.
Ja está dita menjalêt frita, y si no t’agrada tiralê dalt la teulada.

 

 

            B)

Es tres germans

(Alaró)

 

            Axó
erán tres germans que no tenian pare ni mare.

            Y son pare s’havia mort sense dispondre.

            Consultaren d’aná á n’el rey que los partís
es béns, hey anaren y p’es camí es majó anava á devant, es segon derrera es
majó, y es petit derrera tots.

            Trobáren
un homo qui cercava una mula.

            Diu,
á n’es majó:

            —
Germá ¿qu’heu vist una mula?

            Diu
es majó:

            —
¿Qu’era torta?

            —
Si.

            —
Ydó, no l’he vista.

            Tróba
es segon y li diu:

            —
Germá ¿qu’heu vista una mula?

            —
Diu:

            —
¿Qu’era grisa?

            —
Si.

            —
Ydó, no l’he vista.

            Troba
es tercé.

            Diu:

            —
Germá ¿qu’heu vista una mula?

            —
¿Qu’era coxa?

            —
Si.

            —
Ydó, no l’he vista.

            Llavó
los demaná ahón anavan y ley digueran, y aquell homo partí devant, y sen aná á
ca’l rey, y li contá lo que li haviá pasat ab sos tres germans.

            Arriban
es germans á ca’l rey, y li demanan que los partesca es bens. El Rey diu á un
criat, que los dòn un bon berená, y que li duga per escrit tot lo que
conversarán mentres berenan.

            Per
berená los tregueran una porcella rostida, y llavó vi.

            Diu
es petit:

            —
Bona ês aquesta porcella, si no hagués mamada llet de gadella.

            Diu
es segón:

            —
Bó es aquest ví, si no fos de mayola.

            Diu
es majó:

            —
Guapo es el rey, si no fos bort y fiy de moro.

            Aquell
criat dugué per escrit tot axó á n’el rey, y el rey quant heu va havê llegit,
enviá á demaná es qui li havia regalat aquella porcella.

            Diu
el rey.

            —
Aquesta porcella ¿com la criáreu?

            Diu
s’homo:

            —
Sa trutja se morí, y teniam una cusseta y la mos vá criá.

            Llavó
el rey enviá á demaná s’homo que li havia regalat es ví, y li diu:

            —
¿D’hon es aquest ví?

            Diu
s’homo:

            —
Es de mayola.

            Llavó
el rey envia á demaná sa seua mare, y li diu:

            — Jó, ¿de qui som fiy?

            Diu:

            — Con! De ton pare:

            Diu el rey:

            — ¿Y qui era mon pare?

            Diu sa mare:

            — Ydó un any qu’hey vá
havê guerra, passarem á n’es moro, y tú ets fiy d’un moro.

            Llavó preguntá á n’es tres germans y los diu:

            — Tú ¿com sabies que sa mula era coxa?

            Diu:

            —
Perque tot lo cami només trobava tres potades.

            —
Y tú, ¿com sabies qu’era grisa?

            Diu:

            —
Perque vaig trobá un parey de bolcadós, y hey havia pels blanchs y pels negres.

            —
¿Y tú, ¿com sabies qu’era tòrta?

            Diu:

            — Perque á cada banda hey
havia sembrát y no més trobava menjat d’una banda.

            Los diu el rey:

            —
Y are voltros ¿que no píntariau es vostro pare, á un papé?

            Varen
di que si, y el pintaren á son pare.

            Quant
el tengueren pintat, los doná una pistola, y los digué, que li havian de tirá
un tró per hom, y es quí li faria mes bó, tendria tots es bens.

            Es
majó, y es segón li tiraren. Es derré va di que no li volia tirá.

            Diu
el rey:

            —
Y tú perque no li tires, tú veus qu’axo no’s ton pare, qu’axo es una estampa.

            Diu
es petit:

            —
Maldement; jo no li vuy tirá.

            Per
molt qu’el rey li suplicá, ell no volgué tirá á son-pare y el rey li digué:

            —
Ydó es bens son teus.

            S’en
tornaren tots tres á ca-seua, es petit tengué es bens, y es cuento ja está
acabat.


[1] Corregim Entrá
din,