Bm-1691-2
El nom de Déu invocant
comensaré
y la història contaré
de los Jueus,
y confio jermans meus
que supliran
las faltas que trobaran
en est tractat,
que és memòria del pecat
y mal servey
cuant de Moysés la lley
ells observaban
y las cerimònias guardaban
sens fer jamai
en disapte cap
trebai
en que los fos
necesari y profitós
com sels notà,
y per cert los avisà
el Sant Ofici
demostrant se gran malici
que els desditxats
se tenian per culpats
en aguiar
lo que habian de menjar
en aquell dia,
ni es mudavan sa camia
puix que pensavan
que el disapte no guardavan
axò faent
sens sortir aquesta
gent
del seu error:
però encara fonch
pitjor
cuant un cert dia
una xinxa una tenia
sobre sa manta
y vent una altra
brutó tanta
se mà allargà
sols per poderley tomà
y en ràbia cuan o vé
se de sa xinxa
digué
que la dexàs
que el disapte no trencàs.
Sols aquest hecho
diu que un judío de pecho
ha de estimar
primer morir que trencar
lo Sant disapte,
puix ni ha de cercar recapte
en que res tenga
consevulla axò se entenga
és detestable.
Era més abominable
jermanets meus
el veurer que aquells jueus
nunca paraven:
de tots los sants blasfemaven
y en més porfia
de Jesús y de Maria.
Oh mala casta!
A la verge pura y casta
odi tenian
y tant que no la volian
anomenar
com una eu va confesar
ab valentia,
dient que en lloc de dir Maria
deia Burballa.
Oh mirau quina canalla
tan atrevida
que a la Reyna de la vida
volgués gosar
de tal modo despreciar
y aun més tristesa
es veurer que sa
puresa
y castedat
de Maria sens pecat
tots la negaven,
ni a Déu trino confesavan
per anar al cel:
sols a son Déu de Israel
tots adoravan
y a un Sant Cristo asotavan
aquets infaels:
mirau si eran cruels a tal bondat
que el fill de Déu encarnat
tots el negavan
y encara aguardavan
el que vengués
y del treball los tregués
com los habia
promès per la profesia
de Daniel, dient vendria del cel
lo fill de Déu
a alliberar el poble seu
de tot pecat,
però amb axò no ha acabat
s’atraviment
al Santíssim Sagrament
tots el negavan
y a Cristo maltractavan
sacramentat,
burlant de la
potestat
que el conté
qui és com a Déu vertadé
cosa divina,
en particular en Moxina
aquell malvat
después de haber combregat
sen aportà
s’òstia santa en sa mà
fins a caseva
y en se crueldat seva
la maltractà de tal trassa
tiranlà dins una bassa
de inmundícia
sense tèmer la justícia
de un Déu Sant
qui tot eu està
mirant
cristians meus
que mals y cruels
jueus
y que malvats
puix aun majors
pecats
pas en silenci.
Oh mon Déu de
paciènci
que eu aguardat
com a molts no eu castigat
molt de temps ha,
y és que Déu per esperà
que es convertisen
y de cor se arrepentisen
obrà així
com de fet se convertí
la major part:
altres usaren del art
que tots bé saben
puix de presa se embarcavan
tots amb un dia
en una nau que hey habia
y era de Ynglesos
per el temor de ser presos
del Sant Ofici
y escapar de la Justici
perque pensaban
que si a Mallorca els trovaban
molt patirian
per axò anarsen volian
devers Liorna
aont poguessen en
forma
judaisar
y la seva lley guardar
sens ningun dany:
axò succeí en lo any,
y no vaix fuit,
mil siscents vuitanta vuit.
(…)