Resposta de una dama a un canòngie que le ha fet una canzó en sesta lyra confortant-la en sas aflissions per l’ausènzia de son marit.
Sesta en lyra
Senyor canòngie amable:
yo no sé com respondre als seus bells versos.
Ya sab que·n mi no és dable
que yo los púghia fer tant purs y tersos.
Vostet, senz ironia,
té·l do que Déu le ha dat de la poesia.
Ya sé qu·és sempre estat
amant de les tres muses principals;
que·n ellas ha studiat
fer las sestas en lyra y coplas reals.
Per fama és conegut
de tots un gran poeta molt sabut.
Perdoni-ma si ancara
m’atriff de fer-li en versus la resposta.
Già sab no és cosa rara
che·n las damas la musa sia disposta,
y que yo só una dona
che acostum cantar quand l’altru sona.
Y già che dech respondra
forza m’és che lu fàssia en algarès,
pués no me vull espondra
en sardu, ch·és per mi tott al revés.
Y axí, tènghia passiènzia
si mal m’esplicaré per poca siènzia.
Yo molt li só agraïda
del interès che pren en las mias penas.
Per contar-las en vida
se contarían més prestu las arenas:
són tantas y són tals
che dutt púghian trobbar-sa las iguals.
Attenghi a lu che dich,
che yo li esplicaré la veritat.
Veurà che no mendich
de tintas ni disegn per lu retrat.
Li faré, simplement,
lu quadru de chi té·l marit ausent.
Són già passats tres aigns
che só senza marit y me trob sola.
No vuill parlar dels daigns,
perchè sol lu pensar-lus me desola:
són las penas internas
las che més me torméntan com eternas.
Díghia, pués: y chi vida
pott la muller passar senza·l marit?
Sà che a tott ave unida
plau de restar al niu ont té·l sou llit.
E yo che acustumada
era en durmir de nitt acumpagnada…
Lu sab bé ma germana
Vissenta, che mai sola só dormida,
ni mai m’ha vengut gana
cambiar de llitt y estar-ma dividida,
com si·l cor me dighessi
che mai en dormir sola m’abituessi.
S’és dada l’ocasió
de vuler-ma casar sent già graneta,
creyent che tal unió
me faria passar la vida quieta,
tant més sent applaudit
che yo m’avessi pres un tal marit.
No puch, és ver, chexiar-ma
de ser-ma unida en bona compagnia:
sempre ha mustrat d’amar-ma
y dexiar tott a la voluntat mia,
de sort che·n lu estat meu
pareix che molt feliz m’avia fet Déu.
Axí sis aygns y mesus
me’ls he passats gusant del matrimoni.
Eill pensava en lus pesus
che porta lu guvern del patrimoni;
fins che s’és ausentat,
che tot a càrich meu l’ha dexiat.
Yo, trista y afligida,
forzosa he degut prendre lu guvern,
creyent che achesta vida
apenas duraria un sol invern;
y he vist lu desengaygn,
perchè me porta sempre de aygn en aygn.
Fins ara he fett curàggia
y già·l sa Déu com me l’he passada;
però, sent llonch lu viàggia,
só del tott descuntenta y mal turnada.
Pués chè faré, yo, sola?
Si me cheix no y ha algú che me cunsola.
De quant se n’és partit
pareix che achesta casa síghia viuda.
Totts, del gran al petit,
fins de me visitar i pòsan duda.
Y és che en lus lochs de dol
són pochs lus che s’acòstan per cunsol.
Ancara algun amich
che abans me visitava am a frequènzia
pareix che l’ús antich
hàggia perdut faltant la sua presènzia.
Y és puru ver chi ha ditt
che llarga ausènzia és mara del olvitt.
Per mi no és novetat
che ancara lus amichs púghian cambiar-sa,
pués teinch per assentat
che l’omma és com lu temps, che suol mudar-sa.
Y segons lus antichs
als morts y anats no y ha mai més amichs.
Astich també pruvant
che già no y ha amistat senza interès;
molts che pàrlan devant
anrera diun daprés tott al revés.
També la gratitut
a voltas és finsió y no virtut.
Són pagas che·l món dóna,
y cada dia més lu astem veyent:
s’estimma la persona
quissà per algun fi quand és present,
ma·penas ausentat
perd cada sort de víncul l’amistat.
Oh, che gran desengaign
en achesta ocasió tendre he degut!
Lu món és un engaign
che mai bastantement és conegut
y quand fiar d’eill vulem
és quand més nus engagna si·l creyem.
Parli, segnor canòngia,
si puch tendre rahó de cumpatir-ma.
Estich com una mòngia
quand fóra en lu miglior de divertir-ma,
per més che mon marit
és sempre stat discret ancara al llit.
Ma·xiò no me fa arrès
mentras che yo també dich lu rusari:
me plau che sia cortès
més prestu che no síghia temerari;
y sem tant ben units
che mai nus disputem lus nostrus fruits.
Axí no m’afligessin
tant altras circunstàncias més sensibles,
che me pareix no cessin
y són per remediar-las impossiblas
si no rés che lu Messias
ve prestu per calmar las penas mias.
Achesta contingènzia
me té molt agitada y molt violenta.
No basta la passiènzia
de Giob per sussagar-ma y ser contenta
faltant-ma lu diner,
che dels mals che pateix és lu primer.
(…)