Cant primer
Mig á mig de lo segle décimcuart
(Segle pera lo món tan borrascós,
Y pera el sabi temps tan profitós),
Lo vintitres Giner amanegué
Templat y hermós, com jòrn de primavera.
Sonria alegre el cèl, y lo clar sòl,
Alçanse magestós per el Orient,
Derramaba sa llum esplendorosa
Sobre Valencia hermosa.
¿Mes cóm naturalea
Se mòstra tan gentil y ufana
En lo còr del ivern?
Vestit mire lo camp de fruts y flòrs…
Canten les áus ab may sentides veus…
Sospira amors lo vent… sòna lo riu…
Y mormuren les fonts… y tot se riu?
¿Qué celest armonía
Aplega al meus ouits,
D’un tan dolçísim cant may ascoltat
Que deixa á el meu esprit embelesat?
Y en la ciutat del Cit ¿qué’s lo que pasa,
Que el tabalet y la donçaina sòna;
Y grans y gichs se’n ixen de sa casa,
Y ab gran content per los carrers cridant
Van pòch menys que ballant?
¿Voleu saber lo que’s? seguiu la gent,
Que ab gran desorde y arremolinà
Al carrer, que se diu de la Mar, va…
Una caseta cap al mig mireu
La mes pòbra qu’en tot lo carrer hiá;
Que per les senyes bé la trobareu…
¿Mes qué os deté? ¿la gent? ¡bòna rahó!
¿Teniu curiositat? ¿bons punys teniu?
¡Puis, ala, cap avant!
Que demanant perdó y atropellant,
Y perdent la vergonya, es cosa cèrta,
Que al fi entrareu… si està la pòrta ubèrta.
¡Ya estem dins! ¿mes quí acerta lo que pasa
En mig la confusió de aquella casa?
¡No caben ya de pèus y es plòu la gent!
Tots allí á un mateix temps volen entrar,
y criden, que pareix s’acaba el mon!…
Ningú vol obeir; y tots manar.
L’hu sen pòrta una capa sens voler…
L’altre una mantellina s’en endú…
Hia qui, fent l’angel bobo,
A tota joveneta guapa apinya…
Así una presumida currutaca
Se plany de que li jafen la basquiña…
Allà crida una vella,
Que un colse li ha alfondat una costella…
Se ouen veus d’alegría y grans gillits,
Y paraules matjors,
Que fan oirne d’altres molt pitjors…
Y els amarguísims plòrs de una giqueta,
Que ha perdut per allí una sabateta:
Y vinga de fer força y apretar,
Que pareix que se vullguen ofegar.
Y tot el mal está, en que dins de la casa
Vòl entrar molt mes gent de la que cap.
Y criden dins, y fòra en lo carrer…
Y en mig del llaberinto al fí se sap,
Que ha naixcút allí al mon Vicènt Ferrer.
(…)