(…)
En açò vench mon car cuyat
En Pe. Cornet,
qui, vessent axí·m té destret
lo cruel mal
(ço fo hora maytinal
o pauch abans),
l’espasa pres de dues mans,
anant cerchar
qualque metge qui·m pogués dar
bon guariment
a la dolor e greu turment
qui·m fan penar.
A pauch momén jo viu entrar
un amich gran
qui·s fay nomanar mestre Johan
de Cavallier,
home sabent e vertader,
qui metge fo
del rey En Pera d’Aragó
em temps pessat;
qui prestament m’ach saludat
ab tal honor:
—Què fetes vós, lo meu senyor
En Serradell?
¿Pourés vós mangyer d’un porcell
si tu l’agués?
Je say tu garràs volentiers
ab Déu aydant.—
Eu li resposí tot gemegant:
—Mestre Johan,
jo prech a Déu que us dó bon an
e bon totstems.
Prech-vos qu·abduy begam ensemps
si a vós plau,
car jo conech que vos suau
no sens rahó,
car d’ací a vostra maysó
bon tros hi ha.—
Sí qu·ell prenent-me per la mà,
palpà’m la carn,
e dix: —Tu tens trop gran cadarn,
segons lo pols.
Mange pié de conills en sols
si garir vous;
e fetes cullir caragous
e metre en pa,
e menge-lés tantost demà.
Mas te fa mester
que tu empreyes te muller,
pe·s cap de my!—
—Dona —dix eu—, véts traura vi,
qu·eu he gran sed.—
Sí qu·ella pres un broquelet
de continent;
per fer bon aculiment
al scrivà,
qui és bon hom là on no n’ha
d’altres millors,
trach eschaluyes de Carós
e de bon pa.
(…)
