Litera vero quam dict is Petrus Moner, de mandato <…> <…> in dicto scriptori tradidit in ·i· de positione sua fuisset continent et qua nulla suprascriptis hoc est.
«Senyor meu, faç-vos saber que som sana, alegra no som gayra entrò fins que veja la vostra cara. Senyor meu, faç-vos assaber <…> he reebuda una letra, la qual he bé entesa. Entès he, senyor meu, que vós vos volets desexir de <…>; plàcia a Déu fort sobra sia qui·m prenga {anats} que vós vos {vullats} desexir de mi. Prech a Déu sa febra mólsia abans que vós vos desistau de mi; senyor meu, jo·us tench aytant <…> per senyor e per marit. Faç-vos saber, senyor, que·l jorn que jo reebí la letra vostra doné d’allò que vós manujas; li doní en l’escudella e anà com a rabiós ell e es gat com hac lepada s’escudella, com a rabiós per sa casa. E deÿa si eren matzines ‘açò que·m havets donat’. E en ·i· colp faeren venir lo metge e en P. Moner, e anà dir lo metge que fleuma era, que los blets no eren bons. Senyor, de mos dies no tremole tant, senyor meu, anam es cor en aquella que penjaren e tolgueren es puny. E axí, senyor meu, jo·us promet que jo vos attendré ço que·us he promès, mas volríeu fer ab seny e tot seria que jagués ·i· poch an lit. E d’ellò, senyor, que jo·us havia fet assaber de na Martra, axí és estat encara hic ha. E, si alre era, jo·us o faria assaber. Faç-vos saber senyor meu que sic deu partir en punt que no tornarà; si Déus o vol, no tornarà. D’allò, senyor meu, que jo·us o attendré. E germà meu, si vós sots cuytat, si·m som jo. E axí, germà dolç, car hom o deu fer ab seny aytals coses com aquestes són. Alre, senyor meu, no·us faç assaber sinó que·us esforcets bé, que jo no·m puch esforçar entrò veja vós; e que·m merevell fort com non venits aquí par la bona amor que·m havets. Salude-us molt madona mara e na Marta; saluts e bona amor de na Anthònia, muller vostra aytant com a Déus plàcia. Escrita de part de na Anthònia».
