Estimat Rahola:
Ja sabeu com jo sóc. No perquè no us escrigui deixo de recordar-me de vós. El període de transacció m’ha durat fins ara. Estava un poc desballestat i fa sols uns quants dies que començo a tenir un poc de temps sobrer per a dedicar-lo als amics. Aquí continuo sent el mateix home esquerp d’abans. A penes em relaciono amb ningú: de casa a la feina i de la feina a casa. Un sol dia vaig anar al Liceo (butaca d’amfiteatre regalada, és el ver), però m’avorria tant entre aquell senyoriu empalagós, que no m’han quedat ganes de tornar-hi.
Un altre dia vaig assistir a un míting i a la sortida la policia em va empaitar amb els sabres desembeinats. Aqueixes han sigut les gestes més importants realisades per mi a Barcelona.
De tant en tant, també assisteixo al Sindicat d’autors dramàtics catalans, o sigui a l‘«Español», on s’estrenen coses un poc bunyols, dit sigui amb la meva franquesa rural. Lo d’en Pous, ps, ps; lo de l’Iglésias, dolent; lo dels altres, aguantant-se per un fil. Aquí, ja començo a trobar-me embolicat en disputes i xismes de campanari, etc. M’he fet alguns amics de certa representació. Sóc trobat un crític, aficionat a la cacera, que l’altre diumenge se me’n va emportar a Tarragona amb una colla de companys. Les perdius de Tarragona són tan esquerpes com les de Girona.
De totes maneres, aquí hi estic bé, amb esperances de millorar. Tinc un petit col·legi on vaig a donar lliçó de dibuix i espero que a no trigar gaire trobaré quelcom més per a arrodonir el pressupost. En realitat, a Barcelona, hi ha moltes coses per triar i confio que me’n tocaran algunes, i això que encara no he importunat a cap de les bones amistats que tinc. Per lo demés, visc bastant divertit. Amb les meves nenes hem descobert algunes diversions que ni els mateixos barcelonins les sospitaven. Entre elles, la millor és anar a les 8 del vespre a la porta de la Pau a oir la retreta del 9è morter d’artilleria. És una retreta d’òpera, amb una combinació de trompetes de diferents tonalitats, verament esplèndida. A Girona, amb diners i sense diners, no hi ha medi de distreure’s mitja hora.
Torno a tenir molta intimitat amb en Diego Ruiz. Ve sovint a la redacció, i mengem formatge i dolços regats amb cervesa. Té un parell o tres de dones (una suïssa calvinista, entre elles), que es perden per ell. Segueix, però, tan informal com sempre: fa tres dies que l’espero per a què ens vacuni a tots els de casa i no ve. També corre per Barcelona en Presas. Crec que té intencions de quedar-se. Fa un drama.
A la conferència d’en Diego Ruiz a l’Ateneo, vaig trobar a en Martí Garcés i vàrem parlar un poc de Girona. Tinc que anar-lo a veure un dia d’aquests. Ara us toca a vós el unir-se a la visita que fem. Quan us emmullereu? On fareu el vostre niu? Esteu espantat o animós? Si fóssiu un poc més vulgar de lo que sou —que no ho sou gens—, tindria esperances de trobar-vos per la Rambla amb la vostra muller, quan féssiu el viatge de nuvis, com hi trobo a molts d’altres recent casats. Ara, qui serà capaç de dir el rumb que ha de pendre un filosop en aquell trànsit?
En fi, escrigueu-me: la meva adreça és plaça del Rei, 1, 3r, 2a, just el dia que vingueu tinc per segur que passareu a veure’m. És un piset que hi ha sol i té sis balcons i tres finestres.
Records a tots els amics, des d’en Terrats a en Monsalvatje. Saludeu també els correligionaris i companys d’oficina Roca, Brunet, crec que ja té el títol per secretari de Diputació, etc.
Per a vós una forta abraçada del vostre amic
P. BERTRANA