Moisès Bordera va fer una ullada als voltants de l’andana amb lentitud mentre la rastrera de vagons acabava de passar i deixava arrere l’estació de Xàtiva. El rellotge de l’andana principal deia que faltava un quart perquè foren les dues. Campava basca per a donar i vendre, i l’aire de la matinada tenia el respirar del polsim de cartó, ressec i ofegant. Uns metres més allà d’ell, prop dels caps de via de rodalies, becava un individu esparracat, tot barbut, estirat damunt d’un banc amb un braç penajant. D’esme, Bordera es va palpar les galtes sense afaitar i va notar la raspor dels pèls rebrotats contra la palma entresuada. Després, va fer com si sospesara la maleta i va caminar.
A l’exterior, a la replaça de l’edifici de l’estació, l’ambient no era gaire més respirable.
La lluminària era a càrrec de quatre fanalatxos que penjaven de la façana de l’edifici ferroviari. Formaven un oratge de besllums músties, groguisses com la pell desllustrada d’un malalt del fetge.
Bordera va dipositar la maleta en les llambordes encara cremants i es va ficar un Bisonte en la boca.
El dominava la sensació que l’absència havia sigut molt més curta que l’any que figurava als papers. Li feia l’enganyós efecte d’haver passat un llarg cap de setmana fora de la ciutat. Permetre que aquesta sensació l’ensarronara era un parany en què no havia de caure. Calia ficar-se en la testa que, a pesar de tot, havia transcorregut un any de veres, sencer, amb tots els seus dies, setmanes i mesos.
Va escampar la mirada per les envistes sense moure’s de la vora de l’equipatge. L’entrador al moll de càrrega i descàrrega de l’estació quedava a la seua dreta; un fanal altíssim estimbava des del cim un poderós feix de llum que encegava mirar-lo. El carrer Ximén de Tovia, a l’esquerra, es tenyia de fulgors rogenques creades pel rètol de neó d’una firma d’assegurances. I dues cases més enllà, un de més discret, pagat per la casa Pepsi, anunciava un bar. Bordera va recuperar la maleta i s’hi va encaminar.
La porta era tancada, però a través del vidre plagat de cartells i propagandes adhesives s’entreveien alguns punts de llum. Va espentar-la amb la maleta i s’hi va esmunyir.
Més merda que un pal de galliner, arreplegava aquell barot de mala mort: un cau de raboses que pudia a agre i a cafè rebollit, encatifat de puntes de cigarret, sobrets de sucre gastats i un ruixat incomptable d’escopinyades. Darrere el taulell sobrevivia un individu de complexió grossa, malvestit amb una samarreta d’esport llardosa i un davantal, més llardós encara, que li treia la panxa per dalt de la veta. En aquell moment fumava mig ensopit mentre estudiava la disposició de les cartes tot maldant a reeixir en un solitari. Va repassar Bordera a través d’uns ulls vidriosos de cansament. Va recollir les cartes i va fer l’esforç d’acudir a atendre’l.
Bordera va acompanyar la maleta fins als peus del tamboret i tot seguit hi va pujar. Es va llevar l’americana, la va doblegar curosament i la va col·locar en el tamboret contigu; damunt hi va posar el barret de feltre. Va demanar una cervesa «freda com el graníssol».
El del bar va remugar un assentiment tot escopint el cigarret en terra.
