Constantí Llombart: Panegíric de la llengua

(…)
Atengau; ¿no escolteu, no ohiu per les amplures del espay una veu dolça y suau com la remor de les embalsamades brises que joganares acaricien y besen los verdosos ramatjes dels pins y les palmeres? ¿No escolteu, no ohiu una veu sonorosa y plena d’armoníes musicals com lo ritmich soroll de les redolantes ónes qu’en argentades perles se desenrastren meçclantse ab les daurades arenes de eixa vehina platja? Puix eixa veu, eixa dolcísima veu que com celestin concert en vostres ohits afalagats resona, l’eco purisim es de nostra materna parla, que hui sonrient joyosa d’entre les velles runes de les pasades etats triunfant s’aixeca, precisament ara que llurs encarniçats inimichs més esfondrada que may en sa tomba pera in eternum la féen.
Esbalaida va caure en terra com si fos morta, quell trist jorn en que, pera sa desdija, junyírenla ab la superba senyora castellana, donant aixina lloch á que los seus adversaris la cregueren sepultat cadavre, pretenent com á tal cremarla y demprés aventar les sues céndres á que feróçticament fonch reduhida en Xátiva los primers anys del pasat segle. Cregueren, sí, los pechs que botantlos foch als sants llibres de nostres Furs y privilegis, bresol de nostres llibertats tan venerades, nostre matern idioma, (ab lo qual escrits estaben) desapareixeria, deixaria de existir pera sempre, y gracies á Deu sien fetes, fallides n’han eixit ses esperançes.
Follament n’intentaren apagar lo bell astre de nostra grandiosa llengua, y equivocats de mig á mig ixqueren al no tenir en conte lo sabut mot de nostres germans los prohe[n]çals, que molt eloquentament, asegura ser nostra antiga parla com lo sol, qu’es pon, sí, mes qu’enjamay s’apaga. Sol es ella, en efecte, que demprés la fosca nit d’alguns llarchs segles, poderós escomença ya de nou á resplandir en lo blavench horiçont de nostra amada terra, de nostra lleal Valencia, la més bella ciutat del mon, axís per son hermós y purísim cel esmaltat tot éll de brilladores estreles, com per ses abundoses y riques hortes sembrades de millanars d’arabesques alqueries, que com ramat de blanques colomes posades sobre la verda catifa d’els camps s’escampen, y també la més preada joya de totes quantes la mural corona de nostra ben volguda Espanya enjoyellen.
No, valencians, no es morta nostra expresiva llengua llemosina, com los seus malhavirats inimichs semblaba desijaben, gracies als generosos esforços de nostres germans de Catalunya y les illes Mallorques, esforços generosos que de hui en avant debem nosaltres ab tot fervor imitar, ya que per sort triunfant y victoriosa, encara que un poch tardívola, s’alça hui tota engalanada ab lo traje de festa, com verginal doncella que al temple á desposarse anara, pera tornar, per fí, á ser altra vegada la que fon sempre.
Mireula, donchs, alçarse molt polida y tota joyosa del llit ahon adormida jahía somniant al dolç remor del oreig embalsamat per les flors y plantes de nostres montanyes y jardins, poblats sempre de flairosos romers, tomells, llimeres, tarongers, clavells y roses, producte de la eterna primavera en que los inspirats poetes y grans ingénits llemosins totemps vixqueren.
(…)